Pels Camins d'Utopia

Josep Soler Vidal 100

L’any 2008 va ser el centenari del naixement del meu pare, Josep Soler Vidal.
amb motiu d’aquesta efemèride varem dedicar un esforç a la divulgació de la seva obra i dels seus principis, en aquest bloc combinarem la seva biografia amb la difusió d'una part de la documentació personal, utilitzarem una selecció del que tenim: publicacions, articles, correspondència, impresos, fotografies, filmacions, retalls de premsa, etc.
Aquesta documentació ens donarà una panoràmica de situacions, llocs, esdeveniments, persones, que d’alguna manera o altre varen tenir una relació amb el personatge, directa o indirectament.
L’ànalisis dels més petits detalls (dates, signatures, noms, institucions, etc.) d’aquesta documentació, ens servirà per completar la informació continguda, aquesta la volem complementar amb els enllaços a pàgines actives d’internet que ens nodriran d’aspectes co-laterals dels fets, amb la informació de biografies, moments històrics, documents, imatges, etc.
El bloc permetrà conèixer el personatge amb profunditat i alhora fomentarà la participació de les persones interessades obrint-lo a aportacions fetes des de qualsevol indret.
L’objectiu és tenir aquesta pàgina estructurada a semblança d’una exposició permanent d’un Museu, que te les portes obertes a tot hora i obert a la participació dels seus visitants.

Fragment del proleg de "Pere Fages"

QUAN JO ERA PETIT, les funcions de cinema no eren, encara, un espectacle comú i a l' abast de totes les fortunes; almenys jo no podia pas anar-hi tots els diumenges. El "Salón Condal" del Clot quedava lluny, per altra part,d' allà on vivíem.

El nostre terme, entre Sant Martí i Horta, era aleshores molt despoblat i per tant les esplanades per a poder-hi practicar tota mena de jocs hi eren abundants.

Els diumenges, especialment, aquells suburbis s'animaven com una vila en dia de fira i, en els espais lliures que deixaven les bobines, els munts de runa o de les deixes industrials; des de les altures dels pujols pròxims, semblava com si s'hi haguessin concentrat formiguers humans.. Entre els jocs predominaven els partits de futbol, però s' hi jugava; també, a bitlles i a les botxes.

Passejar-s'hi, una tarda de diumenge, era variar sovint d'espectacle.

Aquesta era la distracció dominical dels homes fets del meu barri.

Jo hi anava amb el meu pare i els seus amics del veïnat.

Pero a vegades em permetia alterar aquells costums frugals.

L'evasió meva era el cinematògraf amb el qual la gent gran de casa no transigia.

Fou en la primitiva barraca de fusta del pompós "Salón Condal" on vaig fer coneixença amb les histories de l'Oest a les quals vaig romandre fidel durant tota la joventut.

A Sant Martí, el meu barri mig obrer mig pages, síntesi de la nostra economia, s'acabava d' escenificar la setmana revolucionaria de l'any 1917 i jo havia vist aixecar barricades, bolcar un tramvia i caure ferit un esplendid tronc de cavalls d'un carro de la fabrica de cervesa que hi habia prop de casa, el carreter del qual s'havia atrevit a desafiar l’ordre de vaga general. Vaig viure-hi les llargues setmancs del lock-out i vaig anar a comprar a fiar en un forn de prop del citat cine "Condal" cada ratlla en la llibreta representava una barra de pa. Recordeu "el Tero", a qui la policia de Bravo Portillo va arrossegar, lligat darrera d'un automobil, fins a abandonar el seu cos desfigurat en les arenes del Besos? Era un veí nostre, company del meu pare.

Així fou com es desféu, per mi, l'encís de les pel-lícules de l'Oest i s'esfuma la meva ingenua inclinació per la branca dinàmica del genere, que després d'emocionants alts i baixos en la fortuna dels herois, proclama el triomf final de la virtut..

Apunts Biogràfics extrets del llibre: Josep Soler Vidal Fidelitat a un Poble

....A l’edat de setze anys entra a treballar, com alumne ferroviari, a la Companyia de Ferrocarrils de la línea Madrid-Saragossa-Alacant (Xarxa Catalana) per recomanació del metge de capçalera de la família, el doctor Josep Soler i Pla. Fa l’aprenentatge a l’estació de Gavà durant un quant temps, però quan aconsegueix la categoria de factor auxiliar és traslladat a l’estació de La Sagrera, a Barcelona..... l’any 1929 dermana l’exedència a la Companyia de Ferrocarrils per fer el servei militar a Barcelona com a soldat de quota, a fi que li sigui més curt.....l’any 1933 es casa amb Magdalena Vinyes i Vinyes, gavanenca, la dona que serà la seva companya durant tota la vida. La parella pren la decisió de viure a Gavà, a la casa que els pares de Soler havien comprat.....la vinculació amb Gavà peró ja venia de lluny. La seva germana petita s’havia casat amb el fill d’un pagès de Gavà amb el qual la mare havia tingut tractes comercials. A aquest fet s’hi afegeix –com ja hem dit-, que a l’època que havia treballat a Ferrocarrils, havia fet les pràctiques a l’estació de Gavà, circunstància que el relacionà i li feu agafar coneixences entre la gent del poble. Fins i tot va arribar a jugar amb l’equip local de futbol i era, a més, el qui portava la corresponsalia esportiva del poble en el popular setmanari satíric esportiu “Xut!”, de Barcelona....

Ateneus, Enciclopèdic i Politècnicum

El Pare va seguir entre els anys 1924-1930 tot una sèrie de cursos entre l’Ateneu Enciclopèdic Popular i l’Ateneu Politecnicum, va fer Història de Catalunya amb en Francesc Martorell, Història de la Literatura Catalana amb Jordi Rubió, Gramàtica Catalana amb Pompeu Fabra, Llengua Alemanya amb Joan Alavedra, Llengua Francesa amb Castegnier i Càlcul Mercantil i Teneduría de Llibres amb Massana. En els dos documents que certifiquen els estudis, presidia l’Ateneu Politecnicum Rafael Campalans i n’era secretari Josep Mª Pi i en l’Ateneu Enciclopèdic el president era Víctor Colomé i el secretari l’Abelard Tona i Nadalmai.

.......a Gavà exerceix una influencia destacada en els medis obreristes i nacionalistes: des de la junta de la Unió de Cooperadors és l’impulsor del nou edifici de la cooperativa, que serà obra desinteressada de l’arquitecte Torres Clavè, deixeble i col·laborador de Josep Lluís Sert, el qual també intervingué en el projecte i en la realització. Edifici que posteriorment, per la victoria feixista, serà injustament expropiat als seus legítims propietaris i convertit en seu de la nova ideologia vencedora, diametralment oposada a l’esperit que va moure els seus fundadors........

Dels apunts biogràfics del llibre, Josep Soler Vidal, fidelitat a un poble Manuel Alonso i Eliseo Argenté

......Pel que fa a las condicions de vida, va ser un moment de millora gràcies a la creació de cooperatives com la Unió de Cooperadors de Gavà.
Aquesta es va establir el 22 d’abril de 1932 al carrer del Centre, davant de l’Ajuntament. Un dels seus fundadors va ser Josep Soler Vidal.
La seva creació responia a la idea de crear una cooperativa mútua per a la distribució dels queviures entre els seus associats. El triomf de la República i els nous corrents de llibertat que es respiraven van ser decisius per fer-la realitat.....

del llibre, el Gavà dels anys 30

Entra a Mexic per Nuevo Laredo Tamaulipas, l'11 d'abril de 1940

Admitido en calidad de inmigrante por un año refrendable hasta cinco con caracteristicas de asilado politico de conformidad con el correograma no. 38701, exp. 4.351. 8”39”/2089 de fecha de 21 de diciembre de 1939, en la inteligencia de que vendra a depender economicamente del Sr. Miguel Ferrer. Exento de pago de impuesto de migracion y otorgamiento de garantia de repatriacion de acuerdo con el articulo 96 de la ley gral. De poblacion. Visa no. 108 dada por el consul de Mexico en Paris Francia con fecha 6 de marzo ultimo.- Fue advertido obligacion inscribirse en el registro de extrangeros en un plazo que no exeda de 30 dias a contar de la fecha.-

Nuevo Laredo, Tamps a 11 de abril de 1940.

El Jefe del Servicio de Poblacion.

Pedro Coronado

D"empresaris amb Pere Calders

...........en una ocasió, ens va semblar que podíem convertir-nos (a Mèxic) en industrials litògrafs. Com que la falta de capital era absoluta, ens va temptar un anunci de premsa que oferia a lloguer una premsa d' offset. L' amo va resultar ser un jueu rus, alt i d’una gran corpulència, de maneres brusques, que ja d’entrada ens va mirar de dalt a baix, sense que això sigui dit en sentit figurat. Ens digué que el lloguer de la maquina era de 3.000 pesos al mes i que ell se 'n reservaría l’ús durant unes quantes hores setmanals, perquè era fabricant de tintes per a les arts gràfiques i la utilitzava per fer proves. Fascinats, en Soler i jo vam dir que sí de seguida, i el senyor Schwartzmann (que era el nom del propietari) ens va contemplar una estona en silenci, com si examinés una rara espècie d 'insectes.
Vam durar poc, seria més exacte parlar de setmanes que de mesos, i al final, quan vam presentar la nostra rendició al senyor Schwartzmann, aquest ens digué: "Des del primer dia, estava segur que acabaríen així. Quan vaig veure que acceptaven sense regateig el preu que jo havia llençat com a pur inici de l’estira i afluixa habitual, ja els vaig considerar perduts. ¿Com se’ls pot ocórrer d’anar així pel món? Espero que hagin après alguna cosa."..............

fragment del proleg de Pere Calders, del llibre "Josep Soler Vidal, fidelitat a un poble"

memòria d"un retrobament

………..l’any 1947, passades ja aquelles èpoques d 'horror que representaren, primer, la guerra civil; després, l' exili a França i finalment, la segona guerra mundial i la separació.
I, encara, dos anys més de postguerra, sense cap bon regust a la boca. Ens separaven uns mesos, unes setmanes, uns dies de la retrobada (el pare, exiliat a Mèxic, i nosaltres, a Gavâ, amb l’avia Balbina i els oncles). El vaixell surava lentament, visitant ports que no ens deien res, que ens separaven més que no ens unien: de Bilbao a Gijón a Vigo i a Lisboa i a Cadis i a Nova York i a l’Havana - carregant i descarregant-, interminablement, lentes les hores, els dies, les setmanes. El vol a Mèxic i la il·lusió a frec de dits, de mans, de braços, de
pit...
A Mèxic, aquest país tan llunya en tots sentits, ja estimat per com l'he entrevist a les cartes del pare: amb els seus volcans i el poeta Nezahualcoyotl i els gravats de Posada (oh, Calavera catrina...). Època d’assimilació. Assimilació que, no hi ha dubte, s 'hauria dificultat més sense el camí del pare i dels seus amics. Com explicar-se sinó, de sobte i per un mateix, les diferencies i fins i tot les inevitables convergències?
D'entre els records, el pare davant dels murals de Diego Rivera, enfront de la imponent catedral de Puebla o d’aquell convent de Churubusco convertit en reducte defensiu durant la intervenció nord- americana... El pare i el Mèxic pre-hispanic i la Colònia (i Pere Fages i tants d' altres catalans més) i el segle XIX de liberals i conservadors (i Juárez), i el porfirisme i la revolució...
La nova pàtria entranyable ho era més explicada pel pare.

Martí Soler

1941 Els Jocs Florals a l'exili

ELS JOCS FLORALS DE LA LLENGUA CATALANA

Són els Jocs Florals que ens han valgut cada any, des de 1941, el goig de descobrir simpaties, amistats i col·laboradors actius a America i Europa. Les autoritats nacionals, les de les corporacions locals, els professors universitaris i els intelectuals en general, han donat una representativitat diríem ecumènica als Comites d'Honor, als Jurats i a les Comissions organitzadores.

Una simple lectura dels noms de les figures estrangeres que han format part d'algun dels tres organismes tradicionals -comite d'honor, jurat i comissió organitzadora- ens forneix la prova del prestigi que ha guanyat l'exili catala i de l'eficacia de la resistencia espiritual contra els que començaren el 1939 el genocidi de Catalunya.

Algunes comissions organitzadores, si han tingut un hipotetic superavit o un mecenatge especial han ampliat el volum de la festa.

Vegem, ara, com va néixer a l'exili la iniciativa de celebrar-hi el nostre certamen nacional, condemnat a Barcelona pels franquistes.

El 1940 Comunitat Catalana de Buenos Aires acollia favorablement la proposta de l'escriptor vilafranquí Pere Mas i Parera de restablir a l'exili els Jocs Florals.

El director de «Ressorgiment», Hipolit Nadal i Mallol, advoca pel canvi de la denominació Jocs Florals de Barcelona per la de Jocs Florals de la Llengua Catalana, canvi que havia de permetre a les autoritats, les personalitats i la premsa dels paisos on eventualment havia de tenir lloc la Festa, de fer-se carrec del valor nacional catala de la festa.

Una comissió -que posteriorment prengué el nom de patronat- fou designada per Comunitat Catalana, i que presidí el doctor Joan Llorens. La Comissió va preparar els primers Jocs Florals de caracter nacional que havien de tenir lloc a Buenos Aires l'any següent. En el curs del temps han figurat al patronat de l' Argentina: Francesc Arnó i Santiago Rubió i Tudurí, i des del 1966 en formen part: Jordi Arbones, Eudald Vidal i Josep Soler.

Després de l'Argentina nasqué un altre patronat a Mèxic, sempre perfectament coordinat amb el primer. Lluís Nicolau d'Olwer en fou president fins que morí, el 1961. Li succeí Bosch i Gimpera. És just de fer constar que sota aquells dos presidents, l'eix del patronat de Mèxic ha estat tothora Manuel Alcantara i Gusart, a les excepcionals qualitats d'ordenador i d'organitzador del qual es deguda principalment, la continuitat de la celebració anyal de la festa. També eren membres del patronat, Ferran Llardent, Lluís Aimamí i Baudina, Merce A. de France, Vicenç Riera LIorca i Dalmau Costa.

El 1946 un tercer element orgànic s'establí a França. Representat per Miquel Guinart, intervingué en les gestions preliminars per als Jocs Florals que tenien lloc a l'oest europeu.

Heus ací per ordre els anys en que han estat celebrats els Jocs Florals i a quines ciutats: Buenos Aires 1941, Mèxic 1942, Santiago de Xile 1943, I'Havana 1944, Bogota 1945, Montpeller 1946, Londres 1947, París 1948, Montevideu 1949, Perpinya 1950, Nova York 1951, Tolosa 1952, Caracas 1953, Sao Paulo 1954, San José de Costa Rica 1955, Cambridge 1956, Mèxic 1957, Mendoza (Argentina) 1958, París 1959, Buenos Aires 1960, l'AIguer 1961, Santiago de Xile 1962, Montevideu 1963, Perpinya 1964, París 1965 Caracas 1966, Marsella 1967, Zuric 1968, Guadalajara (Mèxic) 1969, Tübingen (Alemanya) 1970, Brussel·les 1971, Ginebra 1972, Mèxic 1973, Amsterdam 1974, Caracas 1975, Lausana (Suissa) 1976 i Munic (Alemanya) 1977.

Ha estat reglamentariament concedit el mestratge en Gai Saber als poetes Domenec Perramon, Merce Rodoreda, Agustí Bartra, Ventura Gassol, Ambrosi Carrion, Albert Junyent, Joaquim Boixés, Albert Manent, CarIes Pi i Sunyer, Salvador Perarnau, Manuel de Pedrolo, Marius Sampere, Ramon Muntanyola i Jaume Terrades.

Durant els primers cinc anys la mitjana de composicions rebudes fou de 66, només de poetes i literats de l'exili. De 1946 al 1963 la mitjana ha pujat a 230 composicions, la major part de Catalunya. El nombre més gros de concursants fou assolit a París (1948) i a l'Alguer (1961), amb un total de 398 i 329 treballs............

Editorial del primer Pont Blau

És probable que alguns dels nostres possibles lectors, que no s'han esforçat gaire per al sosteniment d'estimables publicacions de l'exili, creguin que Pont Blau obeeix a una necessitat. Si altres publicacions de llengua catalana se sostenen amb dificultat i la majoria han desaparescut per manca de suport, per què fer un nou assaig? El grup d'amics que es decideix al nou assaig té en compte, en emprendre l'edició de Pont Blau, el requeriment, fet amb insistència des dels Països de Llengua Catalana, de crear un òrgan literari comú, de publicació regular, en el qual els nostres subscriptors puguin exposar el seu pensament amb la llibertat que ens donen les hospitalàries terres d'Amèrica.Pont Blau pretén ser un enllaç entre els catalans, valencians i balears nacionals que són a la terra i els emigrats; i entre els que, essent lliberals, estan dividits per diverses tendències polítiques. Aspira a contribuir a l'arrelament d'una consciència nacional catalana, per damunt de les divisions administratives imposades per l'estat espanyol, i per damunt de les divisions polítiques entre els ciutadans dels nostres Països. La seva contribució serà literària. L'única que, per uns, està a l'abast dels seus editors. Si arribés un moment en què les circumstàncies fessin possible l'ús d'altres mitjans per a la consecució dels seus propòsits, el grup de Pont Blau els empraria, al costat dels que comparteixen els seus ideals i estiguin disposats a esforçar-se per convertir-los en realitat.Les pàgines de Pont Blau són destinades a la literatura i a la informació. Defugirem tractar-hi qüestions polítiques que puguin aprofundir les divisions entre la gent liberal dels nostres Països; però insistirem a proclamar la necessitat que els partits polítics, indiferents a la unitat nacional, considerin aquesta com un dels punts bàsics dels seus programes.Sabem que correm el risc de les mateixes dificultats sofertes per les altres publicacions catalanes; però veus amigues ens estimulen a provar de vèncer-les. Pont Blau no ve a fer la competència a cap altra publicació; si algunes revistes de propòsits similars als seus, que avui duen una vida precària, aconsegueixen sobreviure a pesar de tots els obstacles, els editors de Pont Blau en tindran una autèntica alegria; i si, allà on sigui, apareixen noves publicacions catalanes, ho celebraran com una manifestació de la vitalitat de la nostra llengua, avui perseguida a la Pàtria. Adrecem, doncs, una salutació cordial a tota la premsa catalana.

Pont Blau (núm. 1)

Carta a Joan Fuster

Mèxic, 14 d'agost de 1952

Distingit amic:

En Riera, fa temps, va lliurar-me Un exemplar de Va morir tan bella que gentilment em dedicàreu. Ultra la finesa, us regracio els moments d'emoció -de compenetració- que he sentit amb la vostra autentica poesia, de la qual Bartra ja me n'havia parlat amb elogi.

Cal dir que altres antecedents ja em tenien predisposat a una tan absoluta comunió. El primer dels citats amics m'havia deixat llegir alguna de les vostres primeres cartes, fa temps, quan, junt amb en Tona, ens trobàvem els dissabtes a la tarda per a conversar, simplement, sobre tantes coses que sentíem ens eren afins. Vós formàveu, per a nosaltres, el quart contertulià i, quan hi mancàveu, aquelles tardes ens semblaven incompletes igual que si hagués deixat de comparèixer-hi qualsevol d'aquells companys de la ciutat de Mèxic.

Ara fa poc s'ha augmentat la colla. A la tertúlia dels dissabtes hi ha en Calders i en Fabregat i, a satisfacció de tots, en Bartra, al qual abans només podíem passar a saludar a la llibreria on treballava, final obligat d'aquelles tardes de fraternal col·loqui.

Amb el Pont tot just traçat, la nostra comunicació s' estén que fa goig. I és una alegria, gairebé infantil de tan sincera, tenir tantes missives sobre la taula que ens parlen, amb el mateix llenguatge, dels grans ideals que ens fan a tots tan solidaris a desgrat de les distancies i de la dispersió. Que no ens hi manqui la vostra veu, puix amb tot i la plètora d'ara tots nosaltres en sentiríem el buit.

Vull tornar-vos a regraciar pel vostre present, aplec gràcil i de fortitud alhora que [...] de veritat per mi i per tots aquells que, al llegir-vos, sentiran, a flor de pell, una idèntica emoció.

Feia temps que volia dir-vos que ací teniu un amic, i aprofito l'avinentesa d'ara per així fer-ho present.

Disposeu, doncs, de

Josep Soler Vidal

extreta de Joan Fuster Correspondència 2, editorial 3i4 València

Pont Blau per Riera Llorca

................vaig escriure a Rafael Tasis i a Joan Fuster demanant-los la seva col·laboració i que tractessin d'aconseguir les que els fos possible d'altres escriptors. Ramon Fabregat va proposar que jo m'encarregués de la direcció de la revista i Tona Nadalmai i Soler Vidal hi van estar d'acord. Fabregat seria l'administrador i Soler Vidal secretari de redacció. Atès el nostre interès a publicar textos de l'interior en la mateixa mesura que de l'exili i atès el nostre principi de la unitat dels Països de Llengua Catalana, vàrem donar a la revista en projecte el nom d'Enllaç. No recordo de qui va ser la idea. De Fabregat? Potser sí. El nom suggeria els propòsits dels editors, però no acabava de satisfer ningú. Vaig encarregar al dibuixant Josep Narro el títol i un emblema que va ser el mapa del Principat, València i les Illes i al mig un vaixell, a la vela major del qual es veien les quatre barres...........

..........Per a la impressió de la revista, Ramon Fabregat va fer tractes amb els germans Gally, als quals vaig lliurar els originals que ja havia triat decididament per al primer número: un estudi molt interessant de Soler Vidal sobre les estàtues de dos soldats catalans que hi ha al castell de Perote, a l'estat de Veracruz, per que hi «muntin guàrdia perpetua», com a càstig per haver abandonat la guàrdia al castell de Figueres, matant-se mútuament en una baralla motivada per una rivalitat amorosa, un article de Joan Fuster sobre Agustí Bartra, un conte de Víctor Alba i altres textos. Havíem deixat el Cafè Nápoles perquè el cafè que hi servien era dolent i ens reuníem al Cafè Moka, del carrer Ayuntamiento, on tenien un cafè excel·lent. Va ser al Moka on Soler Vidal, el mes de juny, va invitar -d'acord amb els altres companys- Pere Calders i Agustí Bartra a col·laborar, quan el número 1 era compaginat a la impremta i llest per dur-lo a la premsa............

.............En una carta del 14 de maig, Rafael Tasis em deia: "Espero que us serà possible de tirar endavant "Enllaç" i em plaurà molt de col·laborar-hi. Confio que l'amic Artís no s’enfadarà amb mi si us envio originals per a "Enllaç", perquè no deixaré, per això, d'enviar-li'n per a "La Nostra Revista". En una del 15 de juny, Joan Fuster m'escrivia: “Em sembla excel·lent la intenció de posar "Enllaç" per damunt de les diferencies de partit. A mi, personalment, m'és indiferent el caràcter polític d'una publicació si m'hi deixen dir allò que jo crec oportú de dir”.
El nom d'«Enllaç» continuava no satisfent ningú i el retard de la impressió va donar temps per canviar-lo.............

.............Vaig retirar alguns textos per a deixar lloc als de Calders i Bartra i també va arribar a temps un article de Manuel Duran, que va dur Bartra, sobre Mossèn Cinto. (Aquest treball va motivar les protestes d'un revolucionari virtuós, perquè publicàvem «retrats de capellans». Era un dibuix de Ramon Casas. El retret es repetiria més endavant en publicar un retrat de Costa i Llobera.) Es van suggerir diversos noms i es va adoptar el de "Pont Blau», que va proposar Pere Calders. A la fi, amb data del 15 de setembre del 1952 va aparèixer el primer número de la revista, que amb molt d'optimisme havíem previst tenir al carrer a l'abril o el maig.......

Extret del llibre “Els exiliats catalans a Mèxic” de Vicenç Riera Llorca. Curial Edicions Catalanes S.A. Barcelona 1994

Carta a JOSEP CASTELLÓ TÀRREGA

Mèxic, desembre de 1962

Distingit senyor i amic: Permeteu-nos que, al saludar-vos, us felicitem cordialment per les millores assolides per aquesta fraternal tribuna sota la vostra encertada direcció; les millores que s'observen des del punt de vista tipogràfic, però que són especialment remarcables en el seu contingut.

És a propòsit de l' apassionant. tema que tracteu en la secció editorial del passat mes de juliol, sota el títol «El centralismo fue dinástico, no castellano» que us adrecem aquesta lletra. Volem subratllar-ne l'oportunitat i l'encert i, a l'ensems; afegir-hi algunes altres consideracions. Car, al nostre entendre, el tema és d'una transcendència que sobrepassa els interessos de la Regió Valenciana -pels quals teniu la missió primordial de vetllar, com recordeu als propis lectors de «Senyera» en el mateix editorial. Volem aclarir, però, abans d' entrar en matèria, que al recollir-lo i tractar de projectar-lo pel nostre compte en una dimensió més amplia, no significa en el més mínim que restem importància a la vostra lloable dedicació als problemes que afecten, especialment, la vida de la Regió Valenciana. Al contrari Nosaltres mateixos practiquem aquesta norma de conducta que un gran pensador contemporani -Jean Paul Sartre- defensava recentment a través de la seva intervenció en un important congrés internacional: «És tot produint-se de la manera més particular -deia el filòsof francès- que hom esdevé realment universal.» i aclaria a continuació que donava al concepte «particular» un sentit nacional i històric.

Considerem nosaltres que l'argumentació que d' una manera raonada i ferma exposeu en el citat editorial a propòsit de criteris que no s'esdevenien temorencs sinó divergents per les vostres posicions- forma part d'un gran debat històric que el centralisme espanyol ha volgut ofegar, però que cal vigoritzar i estendre puix que és fonamental ver als nostres països.

Estendre, fins i tot més enllà de les nostres fronteres, car la justícia de les nostres reivindicacions és d'una tal grandesa que a llur aplicació no suposa la més mínima conculcació als drets dels altres; és més aviat una peça mestra que nosaltres podem aportar a la futura estructura democràtica de la Península Ibèrica.

Aquesta preocupació, aquesta voluntat de redreçament de la personalitat col·lectiva enfront del perniciós unitarisme, ja no és exclusiva dels Països de Llengua Catalana. Pot observar-se en les altres nacionalitats històriques, com són Euskadi i Galícia, i àdhuc entre regions diferenciades que, fins fa poc, semblaven travar-se al marge d'aquestes reivindicacions: Andalusia i les illes Canaries, per exemple; en la darrera de les quals, com recordareu, la dictadura s'ha vist obligada a intervenir -amb la duresa que li és proverbial- contra els dirigents del moviment autonomista local.

Els partidaris de la llibertat i del respecte als drets naturals de les nacionalitats ibèriques són, actualment, les majories. Convé, doncs, insistir en aquesta tasca de clarificació en la qual es troba «Senyera». i pensem també si, paral·lelament, no és arribada l'hora que, entre tots, ens posem a la feina per a dotar aquest moviment de l' eina que ha de donar forma als nostres destins. No ens mancaran aliats. Com dèiem abans, en la realització d'aquests objectius es troba la salut no solament dels nostres pobles sinó també la del mateix Estat hegemònic: un Estat que s'ha servit de Castella com d'instrument després d'haver-la desposseït de les seves llibertats originaries com fa poc recordava un castellà il·lustre, don Eduardo Ortega i Gasset, des del seu exili veneçolà.

A aquesta empresa gloriosa, que troba cada vegada un suport més ample a l'interior dels nostres Països, dediquem l’existència del nostre Moviment, el qual, format per sectors de diverses filiacions polítiques i socials, preconitza una acció conjunta a favor d'aquests postulats:

a) autodeterminació nacional

b) federació del Principat, del País Valencià i de les Illes, amb assentiment popular previ, i

c) organització confederal peninsular (amb Portugal inclòs), lliurement pactada.

Per aixó a aquest Consell Nacional Català l'emplena de satisfacció constatar les coincidències que es van perfilant en el pensament dels homes més preclars de la València actual, amb la qual ens agermana una llarga convivència històrica (sostinguda a través d'un pacte entre iguals i rompuda «per la força de les armes», com diuen els decrets de Nova Planta), la llengua i la cultura pròpies i, per sobre de tot, un abrandat voler de llibertat que ens ha trobat en les mateixes trinxeres en totes les crisis que han trasbalsat aquell Estat des que l'absolutisme unitarista va imposar-se.

Rebeu estimat director de «Senyera» -i els vostres companys de Redacció- la nostra sincera felicitació per la vostra tasca.

Aprofitem aquesta avinentesa per a renovar-nos fratemalment vostres,

Josep Soler Vidal

Extreta de Llengua i política, cultura i nació un epistolari valenciá durant el franquisme, Alfons Cucó i Santi Cortès, edicions 3 i 4

Nota de Pere Foix, a la revista Ressorgiment de Buenos Aires

Vint-i-cinc anys va durar I'exili de José Martí, el patriota cubà, anant d'un país a I'altre, pero les seves activitats intel.lectuals i polítiques el salvaven de caure en I'engúnia i en I'angoixa d'un excés d'enyorança, que per ser excessiva resulta estèril. En la nostra emigració trobareu homes de tota mena i, al meu entendre, aquells que fan una tasca positiva són els que, aprofitant les hores de Ileure, sense fer soroll i com si caminessin de puntetes per a no espantar la gent, s'endinsen en les pagines de la historia i escriuen, i, un bon dia, us fan I'ofrena d'un Ilibre. Vet aquí una manera saludable de matar I'enuig, el tedi, I'enyor i el dolor. Aquest és el cas de Josep Soler Vidal... L'investigador, I'historiador, I'escriptor que hi havia en Soler- Vidal, a I'exili se'ns ha descobert.

Pere Foix

Una sorpresa

La decisió de tornar a Catalunya ha estat totalment una sorpresa, en principi els meus pares estaven fent un viatge turístic per Catalunya, per tal de veure la família i els amics, d’aquest viatge el pare ja no n’ha tornat, tant sols va venir la mare, fa unes poques setmanes, ha vingut amb l’encàrrec de desfer la casa i de recollir-me
Als meus germans els ha sobtat molt la noticia, sobre tot a la Magalí, al Martí crec que no tant, a mi no m’ha fet cap mena de gràcia i menys desprès d’haver-me passat un any sota la jurisdicció de la meva germana i del meu cunyat,... m’ho he passat tant be, segurament ha estat la combinació de l’edat i la llibertat concedida per la meva germana, el meu cunyat em va dir un dia, per argumentar que no marxés: “no seas pendejo tu aquí eres blanco i barbado”
Mai m’havia passat pel cap, mai no m’ho havia plantejat, em sentia tant feliç a Mèxic, jo em sentia completament mexicà, era mexicà, no comprenia aquells companys fills de refugiats que se sentien més catalans o espanyols, jo era mexicà de totes totes i em molestava molt qualsevol manifestació de menyspreu cap a Mèxic o a el poble mexicà, (que alguns refugiats tenien), a casa sempre s’havia manifestat un gran respecte per aquell país.
No se que hi he d’anar a fer jo a Catalunya.
Es veritat que ja fa un temps que hi ha moviment entre les famílies conegudes de l’Orfeó, sembla que una disposició d’amnistia cap a persones sense fets de sang, promulgada pel dictador ha acabat de remoure les aigües, en Pere Calders ha tornat cap a Catalunya, fa poc, en Miquel Ferrer sembla que també n’està fent plans, el mateix està passant amb la família del Tísner.
Ara a casa tot semblava anar bé, els pares contents, els meus germans estan ja casats i amb fills, tots ens sentim plenament integrats en aquest país, el pare te una feina estable a l’editorial Trilla i n’està molt content, (desprès d’anys de lluitar, amb els clients, per cobrar, amb els proveïdors, per pagar i amb els seus propis treballadors per aconseguir que treballessin els dies pactats, en les diverses impremtes que va posar en marxa),.
Cal dir però que els ideals són molt forts. Ho vaig anar descobrint. En el fons se’m manifestava un cert interès per conèixer la realitat de tot allò del que n’havia sentit a parlar tant.
Tinc en el record, una de les fotografies que la mare va portar de les del viatge de retorn a Catalunya. Aquesta és una en la que el pare està amb un braç allargat i recolzat en un gran pi pinyoner de la falda del Calamot, des d’aquest punt alt del turó, el pare observa gran part del terme de Gavà, és impactant descobrir l’emoció que expressa la seva mirada, tant sols amb aquest detall ja n’hi ha prou.

Jordi Soler

De Solivella a Gavà buscant feina al 1800

Carta a Martí Soler del 18 de setembre de 1980

....La família Vinyes, sense novetat; tothom rutlla. Fa uns mesos vàrem fer un viatge junts a Solivella (un poble verge, preciós, prop de Montblanch) a coneixer l’arrel d’on provenia una branca dels Vinyes, els Massalias; dos germans –noi i noia- que cercant feina per les masies varen arribar a La Sentiu i es varen llogar de mossos a can Vinyes i a cà el Tardà. Daixó deu fer un segle i mig aproximadament (la mare t’ho concretarà més). Doncs sí, vàrem localitzar el tronc. Només que el més vell era a la feina. La veu va còrrer entre els veïns i tothom ens tractava amb simpatia. Un altre dia hi tornà l’oncle Ramón, la Maria i l’Antonieta i varen poder parlar amb el jaio que en guardava el record i els en donà molts detalls que complementen la saga......

a l"entorn del Brugués

.........de forma inesperada, com mai no em podia imaginar, vaig conèixer Josep Soler Vidal. Érem als anys seixanta, quan va arribar a les meves mans una carta; es tractava d’un gavanencs que per atzars de la vida, havia passat molts anys allunyat del nostre poble i que revelava un evident neguit pel normal desenvolupament del quefer i pensar dels recobrats conciutadans i un gran interès per la revista Brugués que llavors jo dirigia, oferint-se, al mateix temps, i si jo ho creia oportú, amb una possible col·laboració.
De bell antuvi, el llenguatge acurat i elegant emprat en la prosa d’aquella carta em va sorprendre agradablement, i també una intensa curiositat i desig de conèixer i saludar aquell insòlit comunicant.
L 'endemà mateix, vaig anar a visitar aquella persona que, arribat de nou al seu poble un dels seus primers actes era voler-lo conèixer novament i a fons; conèixer la seva gent, les seves coses i el seu entorn. En aquells moments, ho confesso, glatia per agrair i saludar qui no volia amagar tan ferma voluntat de contribuir al millorament de la nostra vila.

Allà, al menjador ple de llibres i papers per tot arreu encara, de casa seva al capdamunt del carrer de Sant Nicasi, en Soler Vidal va aparèixer a la meva vida per primera vegada. Un home modest, senzill i d’aparença fràgil; però, com vaig comprovar promptament, un home que s' agegantava per la seva energia i vitalitat, pels profunds coneixements en tots els ordres culturals, molt especialment en el llenguatge i l’assaig, i per la seva humanitat i gran personalitat. I, per sobre de tot, pel seu gran amor a Catalunya i unes profundes conviccions a les quals sempre ha estat fidel.
D’aquell mutu coneixement va sorgir la constant col·laboració de J. Soler Vidal a la revista Brugués. Des d’aquell moment, gracies a la seva ploma, dedicació i consell, la nostra modesta publicació va guanyar molt en qualitat i, a desgrat de les anòmales circumstancies que es donaven al país, poder emprendre infinitat de propostes i realitzacions molt positives per a Gavà. En poden donar fe, entre d’altres, la creació dels Certàmens Literaris i de Poesia Brugués; el premi Jacme March, d 'assaig; els festivals-homenatge a Solé i Sabarís, i a Marian Colomé; el Patronat Històric de Gavà i nombroses vetllades culturals i teatrals.
Vull fer constància, ara i fent honor a la veritat, que durant el temps que vaig dirigir la revista Brugués fins a la desaparició virtual com a tal, l' etapa en que vaig poder comptar amb en J. Soler Vidal, ha estat la que en guardaré sempre el més agradable record i de la que em sento més orgullós i satisfet............

Antoni Tarrida i Pugés

APUNTS BIOGRÀFICS DEL LLIBRE: JOSEP SOLER VIDAL FIDELITAT A UN POBLE (accès a l'arxiu de la Baronia)

......Cal parlar també d’un altre retrobament no menys important en la seva trajectòria. És la represa en el camp de la investigació històrica de casa nostra que, per raons òbvies, s’havia vist obligat a abandonar. És la prossecució de l’estudi del moviment obrer i popular català, centrat en la figura d’Abdó Terrades, personalitat que ja havia començat a investigar els anys trenta. L’obra sobre la figura del republicanisme català sortirà finalment publicada- -tot i que sensiblement escapçada per exigències editorials- l’any 1983. Paralel·lament, emprèn una nova via d’investigació on mai no s’havia endinsat. Són els treballs monogràfics d’estudis locals que li proporciona el copiós fons documental de l’arxiu de la baronia d’Eramprunyà. Fruit d’aquesta recerca surten a la llum dos títols que enriqueixen la nostra història local i comarcal. L’any 1968 guanya el premi Jacme March amb L’expanció dels cultius gavanencs i la rompuda de Les Marines, obra que es publica l’any següent i que desperta l’interès en els medis culturals gavanencs per a la realització de fites més elevades. Una altra és El plet de termes i de pastures entre Gavà i Viladecans, l’any 1981..... se sucita entre un grup de ciutadans de Gavà –entre els quals trobem Josep Soler Vidal, Antoni Tarrida Boi Solé Basomba, Jordi Ribó, Pere Comes, M. Eugènia Marrugat- la voluntat de definir la creació d’un museu o un centre d’estudis a la nostra vila (iniciativa que els en fa pioners); iniciativa, peró, exempta de presumpció, ja que el grup té ben present la nostra riquesa històrica medieval, i aixó sense comptar amb el cúmul de documentació arqueològica –en aquell moment encara ignorada- que uns anys després es posaria en relleu i que, finalment, precipitaria la fundació del Museu de Gavà el 1978. A l’organ de difusió del museu “La Sentiu”, les seves col·laboracions són habituals. Ës Nomenat president del Patronat del Museu, alhora que és membre del Consell de gestió, carrecs que exerceix fins l’any 1986.....

Fragment de carta als fills de Mèxic

4 de gener de 1969

He passat els vespres i les hores dels dies festius preparant un treball per al premi comarcal “Jacme March” d’investigació. Recordaràs que cada any el periòdic “Brugués” convoca dos premis: un de literatura –prosa narrativa- i un altre d’investigació relacionat amb la nostra comarca natural: Prat, Sant Boi, Sant Climent, Viladecans, Gavà, Begues i Castelldefels. Folklore, economia, història, etc. Aquest concurs es falla i es concedeix en els dies de la Festa Major d’Hivern sota el patronatge de Sant Nicasi. De mica en mica s’ha anat convertint en el “clou” de la festa. Enguany va fer-se venir no res menys que el Ballet de Barcelona (Esbart Verdaguer, originariament). Així mateix va estrenar-se un nou local d’espectacles, teatre-cinema, digne d’una població important com ja és la nostra, amb una cabuda d’un miler de persones en el pati de butaques, està situat a l’ample passeig Maragall, obert al costat de l’esglesia, i la sala porta el nom així mateix de l’autor de “l’Elogi de la paraula”. Hi havia el tot Gavà, doncs. Davant d’aquest públic tan nostre que emplenava la sala el Ballet de Barcelona va donar proves de la seva maduresa artística: Contrapàs nou, Farandola provençal, Catalònia (de l’Alveniz), Plaça de Soller, Arabesc del país valencià (amb l’aparició de la Dama d’Elx i la seva fastuosa cort). Una Meravella.

Dos dies abans, al vespre, després d’obertes les pliques del concurs (vint-i-tants concursants) trucaren a casa un membre del jurat (l’avi Colomé, una mena de cronista de la vila) i el director de “Brugués” per a comunicar-me que havia guanyat el premi d’investigació (l’honor i deu mil pessetes) amb el meu estudi que s’intitolava “L’expansió dels cultius gavanencs i la rompuda de les marines”. Es a dir des dels primers masos del domini de la Baronia de l’Aramprunyà fins a la parcel·lació de les sorres (ermots i maresmes) del litoral. De la Reconquesta al segle XIXè. Tenia moltes dades. Allò dificil fou coordinar-les i donar-li un interès de lectura sense apartar-se de l’erudició històrica. Va ocupar-me moltes hores i no vaig poder acabar-ho fins poques hores avanç del venciment, Una “gripe” per l’entremig va fer-me témer no arribar-hi a temps.....

A la mitja part del referit espectacle va llegir-se el veredicte i foren atorgats els premis. Els aplaudiments que m’acompanyaren fins a l’estrada palesaren la simpatia que els nostres convilatans tenen per la família retornada. No cal dir la nostra satisfacció, la de la família i els amics més íntims. Han estat uns dies molt agradables.

Ha plogut tot el matí. He netejat el colomar. Mentre esmorzàvem, lleugerament, puix que ens hem aixecat tard, hem contemplat una graciosa “puça” –un pardal menut com el seu sobrenom- anava picant pels testos i per terra cercant el seu aliment. Des de la taula, també, observàvem els coloms que havien sortit a banyar-se. (Quina gràcia que fan quan aixequen l’ala per rentar-se sota l’aixella!). I Hem tornat a pensar en els néts i en el nostre vivent bestiari......

Exposició de Francesc Català

L’agrupació fotogràfica de Gavà presenta durant aquests dies una exposició del consosi Francesc Català i Agustí que és una mostra més de la compenetració amb que aquesta prestigiosa entitat local participa en els afanys culturals que –pel nostre bé- malden per a cracteritzar la vida social de la nostra vila.

Es tracta dúna exposició fotogràfica tècnica i artísticament molt aconseguida, peró que, a l’ensems, converteix el material exhibit en una peça inestimable de museu.

És ben sabut que la transformació radical del nostre poble i de la seva rodalia, per obra i gràcia de la revolució industrial pot ser referida encara a través de la memòria humana. En canvi, és ben notori que el procés de producció dels vells oficis artesans que, durant segles complementaren l’economia dels seus convilatans – boters, cistellers, espardeyers, basters picapedrers, ferrers, etc.- dificilment trobaríem qui ens pogués donar raó de llur manera d’obrar.

Hem deixat de banda, a posta, un dels oficis més antics de la humanitat –del bon quefer del qual el nostre Museu en té mostres que es remunten a la pre-història-.

Un gremi amb milers d’anys de pràctica i que en els segles XVIII, XIX i XX fou l’exercici gremial que més va contribuir al desenvolupament de la nostra vila; gràcies a la preciosa matèria prima dels nostres fangars i a l’experta mà d’obra que la transformava. Ens referim, és clar, a les bóbiles i als rajolers, els quals acaben de cloure llur prodigiós cicle vital.

Francaesc Catala i Agustí, per mitjà de la seva fidel càmara, ha captat tot aquell procés de producció i la traça i l’esforç que hi posaven els seus soferts operaris.

Lamentació: “M’ha fet cruixir les dents amb terra, m’ha fet menjar cendra.”

J.S.V.

Gavà març del 1985

les noves generacions

.......estudiava a l'Institut de Gavà i coneixia poc la gent de Gavà, ja que feia molt poc que hi havíem vingut a viure amb la meva família. Eren els anys 70, 71, 72 i 73. A Gavà hi ha dos fets que m’impacten a nivell personal durant aquesta etapa: una vaga dels treballadors de la Roca, amb la guàrdia civil amb els fusells vigilant la Rambla i les mobilitzacions dels estudiants d’institut contra la "Ley General de Educación". A l'Institut de Gavà van constituir-se comitès de curs entre els estudiants per coordinar i impulsar aquestes mobilitzacions. En aquests anys a l'Institut de Gavà hi venien estudiants de Cornellà i del Prat que estaven més polititzats i que van donar impuls al moviment d’estudiants. També entre l’any 73 i 74 les manifestacions que es van fer a Gavà contra l’abocador d’escombraries del Garraf, demanar la dimissió de l’alcalde Rafanell i la intervenció violenta de la policia nacional amb una tanqueta d ' aigua i els cotxes patrulla perseguint i pegant els grups de gent que es manifestaven.
A través d’un familiar que era al MSC (Moviment Socialista de Catalunya) precedent del PSC actual, vaig assistir a unes reunions clandestines que es feien a Parets del Vallès on vaig informar de com havia vist la vaga de la Roca i les manifestacions contra les escombraries.
A l'Institut de Gavà hi donava classes l'Emma Penellas que és la dona del Raimon Obiols, i ella em va parlar d’en Soler Vidal com a home polític i com a historiador. Era uns anys en que semblava que anaven darrera seu i feien algunes reunions a casa seva. Durant els anys 72 i 73 entro a militar políticament a les joventut del PSAN i és aleshores a través de l’organització del Prat i de Jordi Moners quan conec personalment Soler Vidal i fem alguna reunió a la casa del seu fill Jordi.
En Soler Vidal em va introduir a la historia de Gavà i també a la historia del moviment obrer i comunista català en uns anys en que aquesta part de la historia se’ns havia robat......

Antoni Bosch

Abdó Terrades

Abdon Terrades, pioner del republicanisme català

ENRIC PUJOL

HISTORIADOR

Com a alcalde de Figueres va ser elegit i destituït cinc vegades per no voler jurar fidelitat a Espartero

Aquest any es commemora el bicentenari del naixement del polític i escriptor Abdon Terrades, que va néixer a Figueres el 1812 i que morí, exiliat, a Medina Sidònia (Andalusia), el 1856. Se’l considera com el principal pioner del republicanisme català modern per la seva actuació personal i pel fet d’haver reeixit a organitzar un partit polític, l’anomenat Partit Democràtic, que fou el precedent immediat del Partit Republicà Democràtic Federal (1868). Aquest caràcter de figura pionera motivà que un dels seus biògrafs moderns, Josep Soler Vidal, li atorgués l’epítet d’“apòstol de la democràcia catalana” en el llibre que li dedicà el 1983. Un altre estudiós, Jaume Guillamet, en publicà, més modernament, una extensa biografia: Abdon Terradas. Primer dirigent republicà, periodista i alcalde de Figueres (2000). Tots dos autors coincideixen a assenyalar que fou una de les personalitats polítiques catalanes més importants del seu segle i un escriptor més que notable.

Certament és un dels grans noms que la ciutat de Figueres i la comarca de l’Alt Empordà han aportat al país. Però Terrades no va ser només un fill insigne d’aquella ciutat, sinó que també en fou alcalde en diferents moments molt convulsos (el 1842 i el 1854-55) que impossibilitaren que pogués exercir el seu mandat. En la primera ocasió, el 1842, arribà a ser elegit i destituït fins a cinc vegades per no voler jurar fidelitat al general Espartero, aleshores regent. Malgrat que no va poder fer un exercici continuat del seu càrrec és considerat com el pri- mer alcalde republicà de Catalunya elegit democràticament.

A Barcelona també assolí una gran notorietat com a líder republicà pròxim al carbonarisme i a la francmaçoneria. Sembla que també simpatitzà amb l’ideari igualitari d’Étienne Cabet, de qui va tra- duir La història popular de la revolució francesa (1846), per bé que políticament Terrades fou partidari de l’acció directa i revolucionària, com demostrà al llarg de la seva vida. Les seves idees i actua- cions motivaren que sovint hagués d’exiliar-se i de viure en residència vigilada.

Malgrat que hagué de viure en un ambient de lluita constant i no pogué exercir càrrecs públics de gran transcendència, la seva condició de pioner li possibilità convertir-se en una figura mítica per als republicans de les generacions posteriors. En aquest sentit, recordem que l’escriptor Carles Rahola el va incloure com una de les figures més rellevant del seu llibre Vides heroiques (1932).

Paral·lelament, però de manera molt lligada a la seva actuació política, Terrades fou un destacat periodista, escriptor i dramaturg. Fou també,Doncs un revolucionari de les idees.

Fundà el diari El Republicano (1842) i abans havia impulsat uns fulls volants de propaganda republicana que eren coneguts popularment com a Hojas Terradas. Donades les circumstàncies sociolingüístiques de l’època, Terrades feia periodisme en castellà, però fou també un pioner en l’ús del català en altres àmbits. Així, el va usar en una de les seves obres més conegudes, la cançó La Campana (1842), veritable himne dels republicans federals, que recull el programa radical que defensaven (recentment recuperada pel grup coral Ara Pla!) i que sembla que li musicà Anselm Clavé. Així mateix, fou també un dels primers a utilitzar el català en els mítings, cosa que possibilità que la nostra llengua fos incorporada al llenguatge polític contemporani.

Com a escriptor compromès amb una opció política aleshores revolucionària, va escriure la novel·la La esplanada (1835), que tenia com a rerefons les execucions de liberals fetes davant l’esplanada de la Ciutadella de Barcelona el 1828 pel capità general, comte d’Espanya. L’obra, escrita i publicada originàriament en castellà, va ser traduïda modernament al català per Maria dels Àngels Anglada. Terrades fou també l’autor de la peça teatral antimonàrquica Lo rei Micomicó (1837), redactada ja originàriament en català i publicada i representada a Barcelo- na i a Figueres. Un prestigiós home de teatre, Àngel Carmona, el considerà “el Bertolt Brecht català”. I fou el mateix Carmona qui, en el seu llibre Dues Catalunyes (1967), digué que Terrades encarnava “un tipus que desmenteix el tòpic del català ranci, covard i ensopit: el català imaginatiu, audaç i generós”.

23 de maig de 2012, Diari Ara

Proleg de JSV al Llibre Genesis y Desarollo del Feudalismo

Rodolfo Puiggrós cuenta con una densa producción que por sí sola da fe de la amplitud de sus conocimientos y de su universal curiosidad científica. En Los utopistas estudia ese grupo selecto de pensadores que, ante las graves crisis del género humano, especulaban con la posibilidad de nuevas relaciones sociales. Los utopistas, tal como los ha visto nuestro autor, serían en las ciencias sociales y políticas lo que los alquimistas en la física: de la prueba y el error nos llevaron a resultados tangibles. Es lógica, por consiguiente, la dedicación del maestro Puiggrós al siglo de la Ilustración, del cual nos ha dado un soberbio curso en Las enciclopedistas, esa pléyade magnífica que en oposición al despotismo ilustrado, con el cual la aristocracia feudal pretendía cerrar las reformas de pensamiento y de estructura, abrió las puertas a la re- volución burguesa y, no debemos olvidarlo, a la emancipación de las colonias americanas. En la Historia económica del Río de la Plata y en La España que conquistó el Nuevo Mundo, sus investigaciones en el campo de la historia económica y política de nuestro Continente nos muestran la solidez de su argumentación y la riqueza de sus fuentes, desconocidas algunas o mal aprovechadas por gran número de hispanistas; En su obra más reciente, el autor orientó sus investigaciones hacia Los orígenes de la Filosofía.

Rodolfo Puiggrós es profesor titular de Teoría Económica y Social del Marxismo en la Universidad Nacional Autónoma de México, y profesor de Antropología Filosófica en la Escuela"'Nacional de Antropología e Historia, de la misma ciudad.

El libro que ahora publicamos, Génesis y desarrolla del feudalismo, constituye la base sobre la que descansa la sólida estructura de sus cursos en la Universidad mexicana, tan apasionadamente seguidos; es la mirada al pasado sin la cual no se comprendería de manera cabal el desarrollo de las fuerzas predominantes en la sociedad actual, sus contradicciones, ni la aparición de nuevos grupos sociales, promesa de cambios futuros, del ascenso de la civilización.

De la misma manera, Puiggrós desmenuza la sociedad feudal y se recrea en la reconstrucción erudita de todos sus antecedentes. Así, en el curso de estas documentadas páginas, vivimos en el mundo de las ideas de la Grecia clásica y de la Roma helenizada; pero también en la sociedad esclavista, razonada por Platón, explotada por el gran Giro cada vez que se le presenta ocasión de demostrar sus dotes de estratega-, y bendecida por el inconformista Aristóteles. Sin embargo, Grecia y Roma perecieron por la esclavitud. Puiggrós analiza el eclecticismo preponderante de la decadencia y cómo la desintegración de la esclavitud arrastró consigo las correspondientes premisas ideológicas. Al mismo tiempo, vemos aparecer...Las nuevas formas de producción y de qué manera, mientras las estructuras tradicionales se derrumbaban, los inmensos territorios acumulados por la metrópoli imperial, por derecho de conquista, se convertían en vastos latifundios. El individualismo se abría camino.

Hasta en nuestros días, la forma en que se produce la transición de la fuerza de trabajo esclavo hasta metamorfosearse en el siervo de la gleba, característica fundamental del feudalismo, se antoja confusa en buena parte de la historiografía existente; En nuestro autor, y en este texto, el proceso es de una claridad meridiana, lógica, gracias a un profundo conocimiento de la época histórica -la que presencia las invasiones bárbaras y la caída del imperio romano-, amén de la capacidad de síntesis de la que Rodolfo Puiggrós hace siempre gala: ya sea en sus amplios planteamientos; en los ensayos breves o en sus concisos, pero no menos penetrantes, artículos periodísticos.

No menos dignos de subrayarse son los capítulos de este libro en los que nos muestra el hilo conductor que ha de llevarnos de la filosofía griega, especialmente del platonismo, al cristianismo militante. La ética individualista de la helenística romana derivaría hacia"'la búsqueda obsesiva del Dios único". Esa capacidad de síntesis a la que nos hemos referido, propia del buen dialéctico, la hallamos necesariamente aplicada en los difíciles períodos de análisis del ascenso del cristianismo primitivo hasta su entronización 'como religión oficial del Estado; y a través de los conflictos entre la: razón y la fe::"Toda ortodoxia se realiza por medio del contraste con la heterodoxia." El origen de las órdenes monásticas, de las grandes herejías -la albigense, pongamos por caso-, los primeros concilios ecuménicos (todo ello reproducido por el autor con la minuciosidad del ilustrador de códices), forma parte de las profundas divergencias despertadas por aquel proceso de enajenación.

Como es sabido, el feudalismo se consolida en las Galias entre los reinados de Clodoveo y Carlomagno. El autor del presente tratado, que en la exposición de la génesis de aquella sociedad ya nos había mostrado su sólida documentación y su perspicacia en utilizarla, en esos capítulos reafirma su calidad de erudito y su penetración de sociólogo: las instituciones, las relaciones de poder, la vida religiosa y cultural, las universidades paulatinamente desolidarizadas de la inmovilidad feudal y las scholas abaciales "aún temerosas de levantar el velo que cubría a la endemoniada naturaleza". Luego, el reflorecimiento de las relaciones mercantiles y de las concentraciones urbanas, esas villas que obtienen sus franquicias -y las amplían- a costa de las necesidades del señor; Y coincidiendo con la autonomía de las comunas y el fortalecimiento de las corporaciones de oficio, la estructura interna de los dominios, orientada al autoabastecimiento, se ve gradualmente corroída por la penetración, desde el exterior, de la economía de mercado.

Una nueva sociedad germina.

J. SOLER VIDAL

Cites referents a Josep Soler vidal dins les memòries

“Tinc la consciència ben tranquil•la i és evident

que no m’haig d’avergonyir de res: ni políticament ni moralment.

Porto prop de trenta anys de col•laboració activa

en el moviment nacional de Catalunya i probablement

he comès més de quatre equivocacions.

Però ningú no m’hi trobarà una sola immoralitat.

Tant de bo que tothom pugui dir el mateix el dia que el poble

de Catalunya ens demani comptes del nostre comportament

durant la guerra i a l’exili.”

Miquel Ferrer

Resposta a La Humanitat de París

Ciutat de Mèxic, Juliol del 1951

Portada: Miquel Ferrer i Sanxis (1899-1990),

fotografia presa a Mèxic als anys 40.

Índex

Introducció (5)

1.- Formació política i social d’un jove catalanista (1900-1920)

1.1.- Orígens familiars (10). 1.2.- Infantesa a la Colònia Güell (11). 1.3- Cercant un ofici (13). 1.4.- Primeres coneixences a Barcelona (15). 1.5.- La meva formació autodidacta (17).

2.- Activitats subversives (1921-1924)

2.1- Tres partits polítics nous (24). 2.2.- La Llibreria italiana de Barcelona (27). 2.3.- La preparació de l’exèrcit català (30). 2.4.- En vigílies del cop d’estat de Primo de Rivera (31). 2.5.- El primer any de la Dictadura (34). 2.6.- L’acció contra els botiflers (35). 2.7.- Francesc Macià a l’exili (37). 2.8.- La segona època de la Llibreria Italiana (38). 2.9.- El “Grup dels Set” (42).

3.- Terrorisme i acció armada (1925-1926)

3.1.- La coordinació de les activitats subversives (45). 3.2.- El primer intent separatista de regicidi (47). 3.3.- El complot de Garraf (49). 3.4.- La desfeta de la Societat d’Estudis Militars (SEM) (53). 3.5.- Reflexions sobre la violència (54). 3.6.- El tribunal revolucionari de Catalunya (56). 3.7.- Primera i segona detencions (58).

4.- Presó Model: un independentista entre anarquistes i comunistes (1926-1927)

4.1.- Presó Model de Barcelona: galeria quarta (65). 4.2.- Massachs, un anarquista dels purs (67). 4.3.- Un atemptat a l’alcalde de Barcelona, Martínez Domingo (68). 4.4.- El darrer atemptat al general Martínez Anido (71). 4.5.- Anarquistes vegetarians i naturistes (72). 4.6.- Els anarquistes i la qüestió nacional (74). 4.7.- L’endemà de la victòria àcrata (76). 4.8.- De l’anarquisme al socialisme (78). 4.9.- Joaquim Maurín i el seu grup comunista (79).

5.- Dos consells de guerra. Al Presidi d’Alacant (1927-1930)

5.1.- El meu primer consell de guerra (82). 5.2.- Camí de presidi (85). 5.3.- El règim penitenciari (88). 5.4.- La nostra “república catalana” (90). 5.5.- L’escola de dia i de nit (93). 5.6.- El meu segon consell de guerra (95). 5.7.- Mitja dotzena de companys (97). 5.8. La Santa Espina entre reixes (98). 5.9.- El procés Baltà i la caiguda de la Dictadura (99). 5.10.- D’Alacant a Barcelona, alliberat (100).

6.- Militant del BOC (1930)

6.1.- Un ex presidiari cercant feina (102). 6.2.- La campanya pro-amnistia (104). 6.3.- La desfeta de l’organització Estat Català (106). 6.4.- L’organització político-militar de Palestra (107). 6.5.- A la Biblioteca del Col•legi d’advocats (108).- 6.6.- L’anomenat Pacte de Sant Sebastià i la impossible concòrdia (114). 6.7.- Un Onze de setembre esperançador (116). 6.8.- La internacionalització del nostre problema nacional (117). 6.9.- Arribada i expulsió de Macià (118). 6.10.- La fundació del Bloc Obrer i Camperol (119). 6.11.- La caiguda de la Dictadura Berenguer (124). 6.12.- Esquerra Republicana de Catalunya (125).

7.- De la mort de la República Catalana a la mort de Macià (1931-1933)

7.1.- La primera proclamació de la República catalana i la segona (128). 7.2.- Aquell dissortat 17 d’abril de 1931 (130). 7.3.- L’Estatut de Catalunya i la Constitució de la República (132). 7.4.- El dictamen Maspons (135). 7.5.- L’alçament anarquista de l’Alt Llobregat (136). 7.6.- El II Congrés del Bloc Obrer i Camperol (139). 7.7.- L’estatut de Núria i l’altre. El traspàs de serveis a la Generalitat (147). 7.8.- La Conferència Obrera sobre l’atur forçós (149). 7.9.- Del bienni d’Azaña al de Gil Robles (153). 7.10.- La mort de Francesc Macià. Lluís Companys, president de la Generalitat (155).

8.- L’Aliança Obrera. Els Sis d’octubre. Del BOC al POUM (1933-1936)

8.1.- La Llei de Contractes de Conreu (157). 8.2.- L’Aliança Obrera de Catalunya (159). 8.3.- La preparació del Sis d’octubre a Catalunya (161). 8.4.- La proclamació de l’Estat Català (163). 8.5.- Els herois del CADCI (166). 8.6.- Altres fronts de combat barcelonins i de comarques (169). 8.7.- Davant les Corts espanyoles del "bienni negre" (171). 8.8.- L’alçament dels minaires d’Astúries (174). 8.9.- La suspensió de l’Estatut de Catalunya (176). 8.10.- L’experiència de l’Aliança Obrera (177). 8.11.- El Tribunal Espanyol de Garanties Constitucionals (181). 8.12.- A les acaballes del "Bienni negre" (182). 8.13.- L’Ateneu Popular de Gràcia (184). 8.14.- Del BOC al POUM (187). 8.15.- La victòria del Front Popular (190). 8.16.- El restabliment del règim autonòmic (191).

9.- El 19 de juliol. El PSUC. La reconquesta de la UGT catalana (1936-1937)

9.1.- El nostre 19 de juliol del 1936 (195). 9.2.- La Generalitat i el Comitè de Milícies (198). 9.3.- Els aprofitadors. Els incontrolats. Les txeques (203). 9.4.- Els fugitius filofeixistes i els altres (207). 9.5.- La formació i la vida interna del PSUC (210). 9.6.- La reconquesta de la UGT de Catalunya (212). 9.7.- El noble intent d’alliberar les Illes Balears (213). 9.8.- Totes les organitzacions obreres al Govern de Catalunya (216). 9.9.- La superació del règim autonòmic de la Generalitat (219). 9.10.- La intervenció obrera a les empreses (220).

10.- Dels fets de maig a la derrota (1937-1939)

10.1.- Els fets de Maig del 1937 (225). 10.2.- El III Congrés de la UGT de Catalunya (233). 10.3.- Els Instructors soviètics a Barcelona (240). 10.4.- Invasió i derrota de Catalunya (245) 10.5.- Les tragèdies de l’evacuació (249). 10.6.- Una reunió clandestina PSUC-PCE que acabà a cops de cadira (253). 10.7.- Notícies del mes de març del 1939 (257).

11.- L’exili a Mèxic (1939-1944)

11.1.- La travessia de l’Atlàntic, expulsat de França (259). 11.2.- Trencament amb el PSUC. El Moviment Social d’Emancipació Catalana (263). 11.3.- De l’Editorial Atlante a la Compañía General Editora (266). 11.4.- La meva reconciliació amb Josep Carner (268). 11.5.- L’Institut Panamericà de Bibliografia i Documentació (272). 11.6.- Vida i mort de la nostra editorial mexicana (278). 11.7.- Epíleg: el retorn a Catalunya (282).

Annexos

1.- Acta de nacimiento (285). 2.- Síntesi biogràfica: Resposta a La Humanitat de París (1951) (286). 3.- Els Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili (290). 4.- Publicista (291). 5.- Activitats principals de Miquel Ferrer durant el seu exili (1939-1965) (292). 6.- Autor de llibres (292). 7.- Entrades: Diccionaris i llibres. Pàgines web (293).

Agraïments (294)

INTRODUCCIÓ

La recerca d’informació a partir de la correspondència existent en el Fons Personal Serra i Moret[1] constitueix un dels eixos fonamentals de la investigació per a la tesi doctoral que actualment estic desenvolupant sobre el polític socialista català Manuel Serra i Moret (1884-1963). El principal corresponsal quant a número de cartes és Miquel Ferrer i Sanxis amb 127 durant el període 1939-1954, de les quals la meitat corresponen als anys 1946-1948, quan Serra es traslladà a França a incorporar-se al Consell de la Generalitat establert per Josep Irla i per desenvolupar tasques organitzatives i altres activitats dins el Moviment Socialista de Catalunya.

L’origen d’aquest abundant carteig entre Manuel Serra i Moret i Miquel Ferrer rau en el vincle establert quan formaven part del Consell d’Economia de la Generalitat de Catalunya, un cop Joan Comorera es féu càrrec de la Conselleria d’Economia (30-VI-1937) –en mans dels anarquistes d’ençà el setembre de 1936 que entraren en el govern català fins als Fets de maig de 1937- i la reorganitzà, delegant en Serra i Moret la presidència de l’esmentat Consell d’Economia (1-VII-1937) i nomenant Estanislau Ruiz Ponsetí sotssecretari de la Conselleria (3-VII-1937), al qual Miquel Ferrer substituiria com a vocal d’Organització del Treball en el si de dit Consell. Val a dir que ambdós coincidien en el catalanisme nacionalista radical i el socialisme humanista propugnat pel doctor Domènec Martí Julià (1861-1917), Serra com a deixeble dilecte i Ferrer, quinze anys més jove, pel sentiment d’una profunda admiració.

El lligam entre Serra i Ferrer es perllongaria més enllà de les sessions del Consell quan després de l’ensulsiada i expulsats ambdós dos dels rengles del PSUC el 1940 per llur desacord amb les directrius del partit, la subordinació al PCE i la signatura del pacte germano-soviètic, mirarien de lligar caps en la reconstrucció del socialisme català al marge de la IIIª Internacional, Serra des de l’Argentina i Ferrer des de Mèxic. La deriva de Serra i Moret, vinculat amb el govern de la República a l’exili, on fou ministre sense cartera per a Europa (1949) sota la presidència d’Álvaro de Albornoz i la inclinació de Ferrer cap a postulats confederalistes faria que aquesta relació s’anés debilitant fins el total trencament l’any 1954 quan Ferrer no prengué partit per la tesi legalista de Serra i Moret que pretenia la presidència de la Generalitat de Catalunya.

La lectura de l’esmentada correspondència de Ferrer des de Mèxic –on hem d’intuir la resposta de Serra i Moret perquè de la gran majoria de les seves cartes no conservava còpies- m’aclarí algunes incògnites i m’obrí nous interrogants, però fonamentalment em descobrí en Ferrer un treballador infatigable i un dels grans animadors culturals de l’exili català a Mèxic, al qual crec que no se li ha donat la rellevància que mereix, malgrat que el 1985 la Generalitat de Catalunya li atorgà la màxima distinció que pot concedir a una persona, la Creu de Sant Jordi. Crec que aquest menysteniment obeeix entre altres raons a dues de principals que, quina paradoxa, jo crec que haurien de ser considerades com un valor humà afegit: el fet que sempre volgué actuar en un segon rengle de l’escenari polític, lluny de tot protagonisme principal, i, sobretot, la seva sinceritat. I és que Ferrer resultava un personatge certament incòmode: la seva opinió sense embuts, expressada amb verb acerat en diversos fòrums i reunions, editada a les principals publicacions de l’exili o feta pública mitjançant circulars, actes i notes de premsa, no deixava fred ningú: fruïa de predicament o originava controvèrsia. Una prova irrefutable d’això és que el propi Josep Tarradellas, durant el viatge que emprengué el juliol de 1954 a Mèxic per fer les gestions encaminades a l’elecció de qui seria successor de Josep Irla amb motiu de la seva renúncia a la Presidència de la Generalitat de Catalunya, consultà a Ferrer en entrevista mantinguda a l’habitació de l’Hotel Emporio de Mèxic DF on s’allotjava:

“Son les 8 del vespre i acaba de sortir Miquel Ferrer. Hem parlat prop de dues hores, conversa molt cordial. Li he donat compte de la renúncia de Pi i de la manca de noves d’En Casals. M’ha dit que el millor de tot fóra que jo fos candidat a la Presidència de la Generalitat, però que si Casals acceptava no podria negar-me a acceptar la presidència del Parlament. M’ha estranyat aquesta seva opinió, la crec sincera doncs ha insistit diferents vegades. Hem [de] tornar-nos a veure abans de marxar. T.-“[2]

Filant filant, a la recerca de nova informació per integrar a la meva tesi, vaig arribar a la consulta de les Memòries inèdites de Miquel Ferrer. Aquestes s’integren en un mecanoscrit, citat en nombroses obres, principalment relacionades amb el denominat Complot de Garraf (1925) i l’exili de 1939, que no ha arribat a veure mai la llum, potser perquè cap editor no ha gosat abastar la seva amplitud (2.055 fulls holandesos). Miquel Ferrer el llegà a la Fundació Bofill l’any 1979 i aquesta entitat, després de digitalitzar-lo, el lliurà a l’Arxiu Nacional de Catalunya, on és custodiat actualment[3].

Encuriosit pel testimoni de Ferrer quant a coneixences, opinions, activitats i actuacions seves durant l’època tan convulsa que visqué (1899-1990) i rememora, vaig empassar-me-les embadalit. Em trobava davant d’un doll d’informació que valia la pena captar per enriquir els meus coneixements sobre la història de Catalunya a la primera meitat del segle XX i per mirar de comprendre el passat per conèixer el present, com proposa el mestre Pierre Vilar, des d’una perspectiva d’esquerres, socialista i, en ocasions, propera a l’independentisme. Vaig pensar que, encara que aturés la meva recerca original, havia d’adaptar aquelles memòries de Miquel Ferrer, com una forma de testimoniar-li el meu personal homenatge, i tractar d’aconseguir publicar-les per recordar-lo col·lectivament i posar a l’abast d’un major número de lectors les seves vivències i el seu pensament que d’altra forma romandran sepultats en el prestatge d’un arxiu, com malauradament molts d’altres oblidats.

La sistemàtica que he seguit ha estat, d’antuvi, l’ordenació dels textos i la seva agrupació cronològica per capítols, seguint l’esquema plantejat per Ferrer, però ometent passatges i transcripcions literals de cites bibliogràfiques o d’articles publicats en premsa que ell recull, com a historiador vocacional, i que podem trobar en manuals o altres llibres generalistes sobre aquesta temàtica. També he deixat de banda, lògicament, els capítols que el propi Ferrer publicà en vida en el llibre La Generalitat de Catalunya a l’exili[4]. Segonament la transcripció de totes les planes que recullen dades biogràfiques o descriuen vicissituds pròpies i alguns episodis de caràcter general que contextualitzen aquests fets, tractats des de la seva òptica. Finalment, l’adaptació i recensió, dutes a terme sota tres premisses principals: el rigor contrastat dels fets que aborda; el màxim de respecte per a l’original de l’autor i el seu propòsit divulgatiu; i l’objectiu de donar rellevància als esdeveniments històrics en què Ferrer és subjecte principal o partícip destacat i a la particular interpretació sobre aquests fets i a l’opinió que li mereixen els personatges contemporanis amb qui tracta sobre diferents afers. Aquesta adaptació ha comportat la integració en un de sol d’alguns passatges que ell relata en diferents capítols (per exemple, la seva feina com empleat del Col·legi d’Advocats), o la supressió de paràgrafs repetits en diversos apartats del seu sumari.

Les notes a peu de pàgina i les interpolacions [ ] han estat reduïdes al mínim, a l’objecte de no usurpar cap protagonisme a l’autor i de permetre una lectura més fluïda. Solament s’han emprat en casos de confusions en relació a la successió dels fets o per orientar o ubicar al lector en cites puntuals. Quant a lèxic es refereix, s’han aplicat els Criteris Lingüístics de la Universitat de Barcelona (CUB) per a la utilització del passat simple en lloc del perifràstic a fi de donar un caire més literari a la narració.

Per a una millor comprensió del pensament de Ferrer i de l’anàlisi dels fets que evoca, suggereixo al lector que se situï a l’any 1971, quan escriu el seu mecanoscrit, perquè alguns dels punts sobre els quals manifesta la seva opinió han estat superats per estudis posteriors que, en aquells moments, havien estat silenciats o mutilats per la censura franquista, es trobaven a les beceroles o s’havien de completar amb la descoberta de noves fonts. És el cas, per exemple, de la desaparició i mort d’Andreu Nin, profusament estudiat amb posterioritat a la recopilació de Ferrer.

Cinquanta anys d’acció política, social i cultural catalana

Tal com Ferrer titula les seves memòries, en aquesta adaptació anirem descobrint detalls de les tres facetes principals de la seva activitat des del 1920 al 1970, la política, la social i la cultural, totes tres imbricades. El seu relat ens oferirà també pinzellades de retrats dels personatges de les més diverses tendències polítiques amb els quals compartí vicissituds com Abelard Tona, el seu amic des de la joventut; treball com Ferran Valls i Taberner; edicions com Jaume Carner i tota una munió d’escriptors i poetes dels feliços (¿feliços?) anys 20, a Barcelona, i dels no tan feliços 40, lluny de Catalunya, a Mèxic; ideals, diatribes i polèmiques com Andreu Nin i tota una colla d’anarquistes; i presó com Joaquim Maurín i Eusebi Rodríguez Salas. També ens farà paleses la seva admiració per Francesc Macià i el seu desencís amb certes actituds de Jaume Bofill, Nicolau d’Olwer, Amadeu Hurtado, el doctor Jaume Aiguader i Manuel Serra i Moret; la decepció que li causen escriptors i periodistes que, durant la guerra civil es passaren al bàndol franquista, com Manuel Brunet, Carles Sentís i Josep Maria Massip; i el desengany total que li provoquen les trajectòries d’Oriol Anguera de Sojo i Joan Comorera; entre d’altres.

L’activitat política de Ferrer comença amb el seu ingrés a Acció Catalana, la participació en la fundació de les Joventuts d’aquest partit i les activitats nacionalistes dirigides des de la Llibreria Italiana que Magí P. Sandiumenge i ell regentaven. Abans s’havia fet soci de l’Associació Protectora de l’ensenyança catalana i ingressat al CADCI a on, en aquell temps, “només hi anava a llegir la premsa”. L’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera desvetlla en Ferrer l’home d’acció que participa en activitats terroristes i conspiradores a través de la Societat d’Estudis Militars, el Grup dels Set, vinculat amb agrupacions independentistes i implicat en el complot de Garraf contra Alfons XIII el juny de 1925, el Tribunal revolucionari de Catalunya i el Directori d’Estat Català a Barcelona. Detingut el 1926 i empresonat a la Model de Barcelona, fou condemnat per dos consells de guerra, el primer per conspiració per a l’aixecament de partides armades per atemptar “contra la pàtria” i el segon per pertinença a l’esmentat Tribunal revolucionari de Catalunya. El sis anys de presó que, amb l’aplicació dels indults que l’havien correspost quedaren en quatre, els acomplí al reformatori d’adults d’Alacant (1926-1930).

El temps que romangué confinat i el permanent contacte amb anarquistes i comunistes, obre en Ferrer una etapa de reflexió sobre l’esdevenidor del moviment obrer català que el converteix en un gran estudiós de les teories àcrates les quals critica pel seu nihilisme i el seu espanyolisme. La curta volada que per a ell té la Unió Socialista de Catalunya i la desfeta de l’Estat Català (de Macià) l’aboquen a ingressar al BOC, en sortir de presidi el 1930, on destaca pel seu nacionalisme. El 1935 abandona la corrent del Bloc que s’integra al POUM i, quan esclata la guerra civil, s’adhereix al nounat PSUC on arriba a ser membre del seu Comitè Central. Un fet desgraciat i fortuït –l’assassinat d’Antoni Sesé (maig de 1937)- el mena a la secretaria general de la UGT de Catalunya. També, com hem comentat al principi, fou vocal d’Organització del Treball en el Consell d’Economia de la Generalitat de Catalunya. Malgrat les seves discrepàncies amb les teories anarquistes, Ferrer, tot i el seu tarannà polemista, no és un sectari ans al contrari tracta de cercar sempre l’entesa amb els homes de la CNT-FAI, proposant-los unitat d’acció quan s’endega l’Aliança Obrera (1933) i des dels diferents càrrecs que ostenta durant la guerra. Aquests fets li creen certes desavinences amb els seus propis correligionaris, com quan, exiliat a França el 1939, crea el Servei de Recerques, amb l’ajut de la CGT francesa, en favor de tots els refugiats que malvivien als camps de concentració del Midi francès, independentment de la seva adscripció ideològica. La ingent quantitat de cartes que rep en demanda d’auxili espanta les autoritats franceses que l’acusen de preparar un complot subversiu i l’internen al camp de Setfonts per traslladar-lo després al camp de càstig del castell de Cotlliure. Expulsat de França, s’establí a Mèxic amb la seva mare i la seva esposa. Allà se separa del PSUC, com ha quedat dit, per integrar-se al Moviment Social d’Emancipació Catalana, embrió del futur i efímer Partit Socialista Català.

Ferrer, incansable, constant, metòdic i dotat d’unes grans capacitats d’organització i comunicació, participa a Mèxic en quasi totes les iniciatives desenvolupades pels exiliats catalans vers una nova Catalunya que superés el marc estatutari del 1932. Així, fou soci-fundador de la Comunitat Catalana de Mèxic, on arriba a ser el seu president (1949); secretari general de la Confederació d'Organitzacions Catalanes d'Amèrica, creada el 1947; membre del Consell Nacional de Catalunya de Londres i secretari del Consell Nacional Català, constituït a partir de la Conferència Nacional Catalana (1953).

El treball des que era ben jovenet amb els impressors Oliva de Vilanova i l’experiència com editor, adquirida a la Llibreria Italiana (1923-1926), que publica la Col·lecció Diana, les Monografies Mèdiques i les Monografies d’Art, i a la Biblioteca del Col·legi d’Advocats de Catalunya (1930-1936) li serveixen, a més de la coneixença personal amb Joan Grijalbo i Estanislau Ruiz Ponsetí, per treballar a l’Editorial Atlante, instal·lada a Mèxic amb cabals procedents del PSUC. Aquest és un primer pas per introduir-se en el món editorial mexicà i col·laborar en la Compañía General Editora SA, on arriba a director-general. Establert pel seu compte, posa en marxa l’edició mensual d’un Boletín Bilbliográfico Mexicano i la constitució del Instituto Panamericano de Bibliografía y Documentación. Ferrer participa també en la creació del Club del Llibre Català del qual fou secretari (1944-60) i de la Institució de Cultura Catalana.

La tasca de Ferrer com a publicista s’inicià a Front, setmanari d’avançada de la Federació Comunista Catalana, i als setmanaris L’Hora i La Batalla, vinculats al Bloc Obrer i Camperol. Durant aquest temps signava els seus articles com Ramon Fuster. Col•laborà a la difusió del periòdic Claris que seguia la discusió de l’Estatut de Catalunya del 1932. A les vespres de la creació del POUM, quan abandonà els rengles bloquistes, escrigué a Justícia Social – Octubre, de vida efímera, i, iniciada la guerra civil i amb la constitució del PSUC, col·laborà a Treball, subtitolat “diari dels treballadors de la ciutat i del camp” que esdevindria òrgan central del Partit Socialista Unificat de Catalunya, i a Las Noticias, portaveu de la Unió General de Treballadors de Catalunya, a partir del seu nomenament com a secretari provisional. A l’exili, els seus articles aparegueren a la Revista dels Catalans d'Amèrica, de Mèxic; El Poble Català, portaveu de la Comunitat Catalana de Mèxic, durant 1942-1947, i, portaveu de la Comissió organitzadora de la Conferència Nacional Catalana, el 1951-1952; Galeuzca (Galícia-Euskadi-Catalunya) de Buenos Aires; Germanor de Santiago de Xile; La Nova Catalunya de L’Havana; Nova Era, portaveu del Partit Socialista Català; La Nostra Revista i, la seva continuadora, La Nova Revista, de Mèxic; i Pont Blau (1952-1963) i Xaloc (1964-1965) dedicades a literatura, arts i informació general. També col·laborà en altres publicacions de curta vida, editades a Mèxic, com el Butlletí d’informació del Moviment Socialista d’Emancipació Catalana, el Butlletí del Partit Socialista Català, Meridià, Butlletí interior del Consell Nacional Català (1953) que el 1955 canvià de títol a Consell Nacional Català, Butlletí de la UGT (1957) i JOC, portaveu de la Joventut de l’Orfeó Català de Mèxic. Al seu retorn a Catalunya el 1965 escrigué habitualment a Canigó i altres publicacions. Menció especial mereixen els seus més de dos-cents articles publicats a Ressorgiment de Buenos Aires, en una col·laboració ininterrompuda des de 1946 fins a la desaparició de la revista el 1972, on signava com Indíbil, pseudònim adoptat poc abans de tornar a Catalunya, dins la secció “Cartes de Barcelona”.

Divuit treballs seus de caràcter històrico-polític van obtenir premis, entre 1950 i 1969, a diversos Jocs Florals celebrats a l’exili.

A mès del seu propi nom i dels esmentats pseudònims Ramon Fuster i Indíbil, Miquel Ferrer signava amb les seves inicials MF i com Babel, Jeroni Fuster i Jeroni de Castelldefels, firmant dels noticiaris de l’interior. És, si més no, curiosa aquesta proliferació d’àlies emprats per Ferrer, fins i tot en els seus propis nom i cognoms, ja que ell era nat Miguel Farré Sanchez[5].

Miquel Ferrer morí a Barcelona l’any 1990, trasbalsat en els darrers temps pel record de la seva companya que faltà deu anys abans. Com si no haguéssim après de la història i malgrat el temps transcorregut, moltes de les reflexions que ens llega Ferrer, no exemptes d’un cert apassionament, referides als moments i circumstàncies que ell viu, tenen vigència en la actualitat. A tall d’exemple, heus ací la seva opinió arrel el Pacte de Sant Sebastià d’agost de 1930, acordat pel trànsit de la monarquia borbònica a la república:

“...Era patent la impossibilitat que els republicans i socialistes espanyols poguessin arribar a una entesa amb els republicans i socialistes de disciplina catalana encara que es tractés d’anar contra la monarquia borbònica que era l’enemic comú. Sempre ha passat igual: així que es presenta l’avinentesa d’iniciar una acció política encaminada a promoure l’establiment d’un règim radical per fer foc nou i anar a una veritable reconstrucció peninsular en règim de llibertat individual i col·lectiva, els espanyols de seguida liquiden les seves discrepàncies i fan el bloc contra nosaltres, els catalans, que reivindiquem els drets més elementals i la plena sobirania i llibertat per poder pactar en igualtat de condicions un règim de convivència peninsular entre les diverses nacionalitats que integren l’Estat espanyol. Tant si les reivindicacions catalanes són maximalistes com si són minimalistes, no hi ha manera d’arribar a un acord. És a dir, tant si els catalans amb una excessiva condescendència i afany de concòrdia reivindiquem una simple autonomia provinciana a l’espanyola com si reivindiquem l’exercici del dret d’autodeterminació.

Això succeeix quan es tracta d’enteses renovadores d’esquerra i quan es tracta d’aliances entre les forces representatives de les dretes conservadores. No hi ha res a fer. Els espanyols, potser pel fet de saber que són més en nombre i que tenen a les seves mans l’aparell de repressió de l’Estat, sempre volen manar i no volen renunciar a cap de les prerrogatives governamentals. I més de quatre vegades hem vist que els catalans d’esquerra i els de dreta afluixen en les respectives reivindicacions fonamentals mentre els espanyols es mantenen ferms en la negativa a concedir nous drets i llibertats que puguin minvar el seu poder decisori. Una situació semblant, per bé que no tan violenta, es crea a Euskadi i Galícia quan bascos i gallecs de dreta o d’esquerra es disposen a establir un acord polític amb les dretes o esquerres espanyoles. Les pugnes entre dretes i esquerres també es produeixen a l’interior de cadascuna de les nacionalitats i trobem que és el més natural del món en un règim democràtic i quan es tracta de defensar les respectives orientacions polítiques i socials de cara als problemes interiors del respectiu país. A casa nostra comprenem que també sigui així en la política a fer Catalunya endins; no comprenem que sigui així Catalunya enfora. Però tenir consciència de català i voluntat de poder és ben diferent de ser un espanyol de Catalunya. Hi ha catalans nacionals i catalans regionalistes espanyols i també hi ha espanyols a seques que han nascut a Catalunya per casualitat, com immigrats o com catalans inconscients de la pròpia nacionalitat. Aquests darrers no són ni una cosa ni l’altra. No són res o, pitjor, estan al servei de l’enemic, conscientment o inconscientment.”

Finalment, i reprenent l’inici d’aquesta introducció, recullo l’opinió de Manuel Serra i Moret sobre Miquel Ferrer: “Em demaneu parer sobre Ferrer i no m’arrisco a donar-lo. El vaig tractar el temps que va ésser membre del Consell d’Economia com a representant de la UGT. Em semblava competent i circumspecte i força treballador. Potser sí sigui excessivament polític, però no puc assegurar-ho. Com a català em sembla irreprotxable, més aviat fanàtic. Potser és la defensa dels polítics professionals el que el fa aparentar excessivament polític o potser és que a força de lluitar amb ells se n’ha encomanat les passions.”[6]

Miquel-Àngel Velasco Martín

6.10.- La fundació del Bloc Obrer i Camperol

En una de les primeres anades de Rubí a Barcelona em vaig posar en contacte amb Jordi Arquer per agrair-li el gran servei que m’havia prestat ajudant-me a liquidar la llibreria de la Sala Parés, clausurada per la policia el mes d’abril de 1926, arran de la meva detenció. Desenganyat de la meva intervenció a Estat Català, vaig rebre amb un cert interès i simpatia la notícia que pel novembre de 1928 – mentre jo era a presidi -, s’havia constituït a Barcelona un grup socialista català d’esquerra que, clandestinament, s’havia convertit en Partit Comunista Català. Els seus principals promotors havien estat, a més de Jordi Arquer i dels que jo coneixia, Amadeu Bernadó, Vicenç Botella, Josep Coll, Domènec Ramon i Daniel Domingo Montserrat. D’ençà de la formació d’aquell grup havien passat un parell d’anys en què ja havien fet uns 600 adeptes entre tot Catalunya, bona part dels quals eren de les comarques lleidatanes. Em costava de creure ja que havien hagut de treballar clandestinament sota el règim dictatorial de Primo de Rivera i en aquelles circumstàncies era molt difícil esquivar la vigilància de la policia i, a més a més, fer prosèlits. Em recordava dels afiliats actius i de la vida orgànica, també clandestina, de l’organització Estat Català i em semblava impossible.

Fos com fos, tant si eren molts com si eren pocs, i sense saber ben bé en funció de quins principis orientaven l’acció política i social, de seguida m’hi vaig sentir lligat. Havia pensat molt en la urgència de constituir una organització o partit d’orientació nacional catalana i de contingut socialista revolucionari; de disciplina estrictament catalana o situat al marge de les seccions de partits socialistes i comunistes espanyols que hi poguessin haver a Catalunya i sense cap pressa per entrar en relació amb els d’Espanya. Estava decidit a trencar amb Estat Català i disposat a incorporar-me al PCC. Però, primer de tot, necessitava trobar feina segura i això no ho vaig aconseguir fins al cap d’uns mesos. Mentrestant, la meva posició respecte del nou partit no passà de simple simpatitzant sense arribar a cotitzar ni a dur cap activitat política. I em sembla que només vaig assistir a unes quantes converses, mes que reunions, a l’estatge de l’Ateneu Empordanès, del carrer del Pi 7, on aquells amics es reunien. I encara no vaig arribar a tenir una idea concreta del seu programa. Un altre amic al qual vaig anar a veure fou el meu ex protector de presidi, el reusenc Eusebi Rodríguez Salas, que vivia a l’entresol del carrer Canuda 27 amb una dona que el cuidava tot el que podia amb els ingressos de la petita botiga de plats i olles que tenia als baixos de la mateixa casa.

Així que Maurín retornà a Barcelona, féu per manera de veure’m. Jo calculo que ell devia sortir de la Presó Model de Barcelona la tardor de 1927, quan la meva primera estada a presidi, marxà cap a París a finals d’aquell mateix any i des d’allà em començà a escriure al Reformatori d’Alacant i a fer-me arribar llibres i revistes, Després, m’imagino que devia retornar a Barcelona cap a finals d’agost de 1930 perquè el 26 de setembre ja publicava a La Batalla, propugnant la creació del Bloc Obrer i Camperol, com a organització filial de la Federació Comunista Catalano-Balear, de la qual ell era secretari general. I pocs dies més tard també signava el manifest pro-amnistia, redactat pel doctor Aiguader. Maurín em volia incorporar a la seva organització, ja separada del Partido Comunista de España, potser perquè no havia pogut ocupar la secretaria general – vaig pensar més tard -, motivat per les seves discrepàncies amb els dirigents espanyols a propòsit de la manera com s’havia de tractar el problema de les relacions sindicals amb els elements de la CNT: mentre Maurín era partidari de treballar dintre els sindicats cenetistes, els de Madrid es decantaven per la creació d’uns sindicats nous i mirar d’anar conquistant adeptes entre els obrers que figuraven a l’organització confederal. Però Maurín havia fracassat en l’intent d’ocupar un lloc important en els rengles de la CNT, tot combatent els sindicalistes que, com Joan Peiró, volien que els sindicats obrers actuessin al marge de les influències anarquistes i, encara més, de les comunistes. La polèmica que l’any 1928, mentre jo era a presidi, havien sostingut des del setmanari L’Opinió a propòsit de socialisme i anarquisme havia estat més aviat contraproduent per a la finalitat que perseguien els comunistes del grup Maurín i els altres de filiació més catalana.

Després del manifest pro-amnistia a favor de Francesc Macià, el doctor Aiguader havia aconseguit crear un anomenat Comitè Revolucionari de Catalunya (16 d’octubre de 1930). La Federació Comunista Catalano-Balear, representada per Joaquim Maurín, no havia estat presa en consideració com a organisme autènticament català o potser Maurín no volgué anar a remolc dels catalanistes republicans, després de no haver pogut eludir de signar el manifest macianista per no fer-se malveure. Aquell manifest havia portat el pacte de la majoria dels sectors que l’havien firmat: Jaume Aiguader per Estat Català; Pelai Vidal de Llobatera per Acció Catalana; Josep Tomàs i Piera per Acció Republicana; Ernest Ventós pel Partit Republicà Català; Fèlix de Solà i Cañizares per la Dreta Republicana de Catalunya; Vicenç Batalla pel Partit Comunista Català; Llibert Estartús i Jordi Pinyol per l’Esquerra Universitària; i Àngel Samblancat i Jaume R. Magrinyà per la CNT de Catalunya. I devia ser per aquells mateixos dies que es reprenien els meus contactes amb Joaquim Maurín. Qui ens preparà la primera entrevista fou l’amic Antoni Galés, que vaig suposar que devia ser simpatitzant de la fusió que s’estava ja preparant entre la dita Federació Comunista Catalano-Balear i el Partit Comunista Català. Galés, Maurín i jo ens reunírem durant un parell o tres d’hores al pis de solter que tenia Galés a la Riera de Sant Miquel, el carrer dels frares de Pompeia, prop de la Diagonal. Maurín m’informà que estava a punt de formalitzar-se la fusió, que la seva federació tenia més experiència dins el moviment obrer revolucionari i que entre tots podríem constituir un partit amb molt bones perspectives. No sé per què si s’anava a la fusió tenia un interès especial en què, per endavant, ja figurés jo en els rengles de la FCCB. Vaig insistir en les meves posicions de disciplina estrictament catalana perquè no volia caure sota la influència o el domini del comunisme espanyol. En tractar del periòdic, li vaig dir que em semblava convenient de continuar l’edició de Treball com a portaveu de la nova organització i Maurín em féu observar que era necessari seguir editant La Batalla en castellà perquè tenia un nucli de lectors que no es podia deixar perdre. A mi em semblava que era molt carregós tenir dos periòdics quan era segur que s’hi perdrien diners en tots dos i Maurín em replicà que La Batalla donava uns beneficis que es podrien destinar a cobrir el dèficit del setmanari català. Jo trobava que si no teníem subvencions en perspectiva ni quotes de protector seria estirar més la mànega que el braç. Ell insistí en què ja en trobaríem patrocinadors per mantenir tots dos diaris. No podia suposar amb què comptava si havia trencat de veritat les seves relacions amb els comunistes espanyols que rebien ajuda de Moscou.

Entre uns i altres m’havia assabentat que, pel novembre de 1921, s’havien fusionat el Partido Comunista de España i el Partido Comunista Obrero Español i vaig suposar que, quan l’any 1926 vaig coincidir a la presó Model amb Óscar Pérez Solís i el grup Maurín, ja es devien haver acabat les disputes entre ells i havien arribat a un acord. Aleshores, formaven el Comitè Executiu del PCE, Óscar Pérez Solís, com a secretari general; Bullejos, Trilla, Arroyo i García Atadell. Maurín en presentar-me a Óscar Pérez Solís ho féu dient-li que jo era un element que em volia incorporar al moviment socialista revolucionari de Catalunya. Vaig trobar Pérez Solís excessivament amable quan tot just m’acabava de conèixer i no sabia que jo estava molt lluny de les seves concepcions i de les estructures del seu partit. Tampoc no m’agradà gens el seu aire fraresc i de perdonavides. Quan l’any 1929, un any abans de tornar jo d’Alacant, se celebrà a París el III Congrés del PCE, els delegats de la FCCB no hi foren admesos i quan la catalano-balear reclamà un congrés extraordinari els espanyols no feren cabal i les relacions es devien trencar definitivament. Com a conseqüència, el PCE estigué sense secció catalana durant una llarga temporada i la FCCB no augmentà el nombre dels seus afiliats perquè havien quedat molt pocs. I el dia 19 de setembre de 1930, encara es llançava un manifest signat pel Comitè Regional de la FCC i pel Comitè Local de l’Agrupació Comunista adreçat a la Federació Regional del PCE i, probablement, era el darrer intent per a una reconciliació que també fracassà.

Maurín, en donar per fracassats els seus intents de reconciliació amb el PCE es veié obligat a cercar reforços i trobà una bona avinentesa per pactar una suposada fusió a base de reconèixer la condició de veterana a la FCCB i, per tant, la categoria d’organisme superior, amb més experiència i pràctica evident en el moviment obrer, sense que tot plegat es pogués valorar massa pels resultats obtinguts. Però, si la ruptura de Maurín amb el PCE era veritat, valia la pena intentar de fer la prova per si es confirmava per un costat el propòsit de catalanitzar la FCCB i també que el PCC assolís la pràctica que li era indispensable per poder intervenir amb eficàcia en el moviment obrer de casa nostra. L’acte de fusió es realitzà pel mes de novembre de 1930 i els companys del PCC que no volgueren fusionar-se amb la FCCB intentaren crear un altre grup amb el nom d’Esquerra Republicana Antiimperialista i es reservaren la propietat del periòdic Treball. Botella i Bernadó se separaren de nosaltres i ens llançàrem a l’aventura amb tot el perill que comporta treballar amb gats vells que, evidentment, anaven a la seva. Si calia, ja sabríem defensar-nos. Editaríem un altre periòdic, es diria L’Hora. El primer número aparegué amb data 10 de desembre de 1930 i portava el subtítol Setmanari d’avançada, sense dir quines idees defensaria, de moment. Dues frases teòriques es detectaven en l’aparició del nou periòdic amb un tema d’actualitat: “El pronunciament es basa en una autoconfiança individual; la revolució es basa en una autoconfiança col·lectiva”. El primer director fou el company Daniel Domingo Montserrat, especialitzat en qüestions econòmiques. A la portada d’aquell primer número hi havia un dibuix ben característic d’Helios Gómez, l’artista andalús resident a Barcelona. Quan el vaig conèixer vivia amb una xicota alemanya molt ben plantada, en una habitació llogada d’un pis a l’esquerra de l’Eixample, prop del carrer d’Aribau. La redacció del nostre periòdic era a Gràcia, al carrer Verdi 98, i el setmanari es venia a 20 cèntims l’exemplar.

La fusió o suposada fusió féu desaparèixer el Partit Comunista Català i néixer el Bloc Obrer i Camperol, tot mantenint en peu la Federació Comunista Catalano-Balear. Abans de la fusió, Joaquim Maurín ja havia propugnat des de L’Hora la creació del BOC. Després vaig saber que el partit comunista francès també tenia una organització filial de tipus popular anomenada Bloc Ouvrier et Paysan. No havíem inventat res. De seguida, em vaig preocupar de la missió que calia atribuir a l’organització filial de la FCCB d’on havien de sortir els militants d’un autèntic partit revolucionari i català de soca-rel. Per tant, el BOC seria una organització política i social d’avançada que tindria com a portaveu L’Hora i la FCCB seria l’organització revolucionària per excel·lència que tindria com a portaveu La Batalla, en castellà. Totes dues organitzacions eren d’estructura totalment desconeguda per a mi i sobre les quals tenia les meves reserves. Però no m’atrevia a exposar-les en les reunions oficials del partit. I es plantejaren els primers problemes que potser no preocupaven a la majoria dels meus companys de L’Hora, però a mi sí. Ells els consideraven secundaris i jo prioritaris. El primer fou que Joaquim Maurín no escrivia mai en català i quan sortia algun article seu a L’Hora és que algú de la nostra colla l’havia traduït; no pas jo. Tampoc no hi havia manera de fer-lo parlar en català en mítings i conferències. El teòric oficial del nostre partit, que només tenia jurisdicció territorial en terres catalanes, mai no parlava ni escrivia en català. Només parlava el nostre idioma en les reunions internes del partit. Quan jo li recordava amablement la conveniència de parlar en català em deia que s’havia de “fer entendre per tothom”. Això no em feia cap gràcia, però no em vaig poder sortir ni vaig trobar cap bona disposició entre els companys de l’antic PCC a sumar-se a la meva crítica. Vaig haver d’esperar que tornessin d’Amèrica i s’incorporessin al BOC els vells amics Abelard Tona i Josep Rovira perquè la meva posició fos reforçada amb la seva solidaritat.

El BOC i la FCCB tingueren el seu primer estatge social, com a rellogats, en el primer pis del carrer del Vidre 6, els balcons del qual requeien a la Plaça Reial. No era pas un pis llogat en nom de ningú de nosaltres, era el pis d’un modestíssim obrer castellà. Disposava d’una sala i alcova per a les reunions del Comitè Central, del Comitè Executiu, de les Comissions de Treball i per celebrar-hi les assemblees generals i tot. El nostre era un partit que havia fet vot de pobresa i que sabia adaptar-se a les escasses possibilitats econòmiques que li oferien unes minses cotitzacions de vint-i-cinc cèntims mensuals per afiliat. I molts dels simpatitzants del BOC no pagaven res ni feien cap donatiu.

Al cap de poc temps de treballar com a militant “format” em va entrar el dubte de si no havia tornat a equivocar-me de lloc, davant de tantes preocupacions com em donaven les profundes discrepàncies que anava descobrint des dels punts de vista teòric i pràctic, pel que fa a la manera d’enfocar el nostre problema nacional català i per la manera d’orientar l’actuació dels nostres afiliats que eren obrers manuals. Tampoc no m’agradava la manera de criticar als anarquistes i especialment als anarcosindicalistes. No era pas la millor manera de fer-ho ni molt menys. Els atacs de Maurín eren insultants en extrem i el seu menyspreu feia impossible cap mena de col·laboració. Havia topat amb els elements de la FAI que s’havien guanyat a pols la direcció de la CNT i per un costat els insultava i per l’altre els incitava a fer la revolució i a conquistar el poder per la violència, prometent-los que nosaltres els dirigiríem... Unes pretensions tan inacceptables com ridícules. Jo no estava d’acord amb aquesta manera de tractar els cenetistes en general ni els anarquistes de la FAI. N’havia conegut bastants i havia procurat fer un intercanvi d’idees sense mai arribar a l’insult. I si després de tantes agressions els volia fer servir de carn de canó, em semblava inqualificable. Els sindicalistes de la CNT, amb tot i la seva ignorància tan bescantada per Maurín, havien fet el que ell no havia pogut fer mai amb tots els seus estudis i la seva teoria revolucionària: La CNT havia esdevingut una organització de gran influència entre les masses obreres, mentre les minories sindicals comunistes havien d’anar a remolc dels fets consumats i de les orientacions dels militants àcrates o simplement sindicalistes. Això quan les nostres minories no eren expulsades dels respectius sindicats cenetistes acusats de pertorbar la vida de la Confederació. Una confederació de tipus espanyol, és clar, que considerava com de la seva jurisdicció tot el territori de l’Estat i l’organització catalana de la CNT no era considerada com a regional catalana nacional sinó com a regional espanyola.

Davant de totes aquestes discrepàncies teòriques i pràctiques, què podia fer jo? En realitat – pensava – els objectius que m’havien decidit a col·laborar en el moviment obrer de casa nostra havien estat, precisament, els de vetllar per la personalitat catalana de les nostres organitzacions de treballadors de la ciutat i del camp. Considerava que era més urgent fer això que no pas inculcar el socialisme en els rengles independentistes catalans perquè la gran massa de treballadors catalans i no catalans estaven espanyolitzats des de feia molts anys i ningú no s’havia dedicat de veritat a integrar-los a Catalunya. Durant aquells primers mesos que vaig tractar de prop a Joaquim Maurín i que vaig haver de col·laborar amb ell en les qüestions d’organització i en les activitats de la FCCB i del BOC, es comportà d’una manera tan amable que no ho acabava d’entendre perquè ell sabia – perquè jo no m’ho callava – que discrepava en moltes de les seves posicions teòriques i pràctiques. Amb mi sempre adoptava l’aire de mestre d’escola – el mestre d’escola que era -, que vol corregir els defectes o la manca de coneixement dels seus deixebles. Mai no es comportava amb duresa; mai no em portava la contrària, però sempre feia la seva. I, segurament per tenir-me sempre al seu costat, em demanà que l’ajudés, com una mena de secretari de redacció o de secretari adjunt, quan emprengué la publicació – no sé amb quins diners – de la revista titulada i editada en espanyol La Nueva Era, el primer número de la qual havia fet sortir el més d’octubre d’aquell any 1930. Era una revista de filiació leninista o socialista revolucionària, quan ja feia anys que Lenin era mort (1924) i les lluites internes dels bolxevics s’havien polaritzat entorn a la figura del seu successor, Stalin, que feia i desfeia a la Unió Soviètica contra tots els que discrepaven del seu pensament i de la seva activitat com a dirigent màxim del partit, d’ençà que vencé a Trotski. Per a molts de nosaltres, el problema que es plantejava era ben difícil: per un costat no trobàvem bé que la lluita pel poder hagués arribat a extrems semblants; per l’altre costat tampoc no podíem posar-nos al costat de Trotski perquè les seves idees sobre el problema nacional topaven amb les nostres. Ell era un enemic dels moviments nacionalitaris i considerava que a cada Estat actual hi havia d’haver un sol partit comunista, amb tantes seccions com regions autònomes fossin reconegudes, però totes elles sotmeses a la voluntat majoritària dels russos – o dels espanyols, en el nostre cas. Respecte a Stalin, estàvem força enlluernats per les seves teories nacionalitàries que eren una barreja d’idees de Lenin i d’idees pròpies, posades al dia d’acord amb les experiències viscudes a la Unió Soviètica. Els articles i discursos que havíem llegit de Stalin sobre la qüestió nacional i colonial havien deixat una forta empremta en tots els companys del nostre grup.

En plena Dictadura Berenguer, Joaquim Maurín començà a fer pronòstics polítics com a gran teòric dels moviments polítics i socials contemporanis. I ens adonàvem aviat que no n’ensopegava ni un i ens feia avergonyir davant els amics i coneguts que criticaven el pas que havíem donat. El dia 11 de febrer de 1931, en un article a L’Hora assegurava que la Dictadura Berenguer encara duraria un període mínim de sis anys. Era una imitació de la teoria dels cicles històrics feta pública per José Ortega y Gasset i que Maurín aplicava a la situació del moment. No cal dir que el vaticini fallà. Al cap de vuit dies Berenguer queia. Quant a la tàctica revolucionària, no tenia res a envejar a Andreu Nin. A aquest, trobant-se detingut governativament a la Presó Model i amb tot i no formar en els rengles del BOC, li era admès un article on criticava els republicans i socialistes que es negaven a participar en unes eleccions que no posessin en joc el sistema monàrquic espanyol. Nin era partidari de participar en les eleccions segurament per aprofitar-les per fer agitació i propaganda, no pas perquè es fes la il·lusió de guanyar una acta de diputat. O potser coincidia amb Maurín en allò que teníem Berenguer per sis anys més.

Les eleccions que es proposava convocar el general Berenguer anaven destinades al restabliment de la Constitució espanyola del 1876 perquè la Monarquia d’Alfons XIII pogués continuar com si res no hagués passat; mentre els republicans i socialistes i fins i tot nuclis liberals i conservadors volien fer foc nou i acabar d’una vegada amb el règim dels borbons. El nostre líder imposava el seu criteri comptant amb el vot de la majoria que li aprovava tot per endavant i sortíem a fer el ridícul el mes de febrer de 1931 anunciant la nostra participació en uns comicis que, sortosament, no s’arribarien a celebrar. Els nostres candidats eren aquests: Ramon Casanelles, exiliat a França d’ençà l’assassinat d’Eduardo Dato; Elias Saturnino, obrer de Figueres, per demostrar que no discriminàvem als immigrats en llengua castellana; Jaume Miravitlles, del grup de L’Hora; Manuel Adame, comunista de Sevilla, com donant a entendre que ja hi teníem forces revolucionàries enquadrades en una fantasmagòrica Federació Comunista Ibèrica; i Tomàs Pàmies, company del prestigiós grup de les comarques lleidatanes.

La caiguda del dictador Berenguer i el nomenament de l’almirall Aznar per a una nova etapa evolucionista del règim féu que a les altures es decidís de començar per les eleccions municipals per no posar en perill la Monarquia. No fos cas que, si es convocaven eleccions a diputats a Corts i les guanyaven els republicans, aquelles Corts ordinàries es convertissin en Constituents amb totes les seves conseqüències. En canvi, organitzant eleccions municipals no hi hauria cap perill per a la Monarquia; després vindrien les eleccions a diputats provincials i, finalment, s’aniria a les de diputats a Corts per continuar governant amb la Constitució de 1876. I tot aniria com una seda, pensaven ells.

Aleshores, Andreu Nin, de la Model estant, llançava la consigna d’abstenir-se de participar en les eleccions municipals dient que retardarien la revolució social que estava a punt d’esclatar, i Joaquim Maurín concretava aquella tesi leninista dient que de la Monarquia absoluta s’havia de passar a la revolució, com si la situació d’Espanya fos la mateixa que la de la Rússia de 1917. D’aquella tesi tan original, Joaquim Maurín escrigué tot un llibre que diu que es vengué d’allò més. I és que encara hi havia gent que creia en miracles. Tot allò era fer els gegants i ja començàvem a comprovar que érem la riota de molts amics i coneguts que sabien amb les forces que comptàvem. El bo del cas és que els lectors d’aquell llibre de Maurín no sabien que el nostre líder, coincidint amb Andreu Nin, dirigent de l’anomenada Izquierda Comunista Española que tenia com a portaveu El Soviet, es refiaven dels anarquistes de la FAI per fer la gran revolució si seguien les seves consignes, com veurem més endavant.

El Congrés del BOC se celebrà el dia primer de març de 1931 a Terrassa, on hi havia un grup de militants de molt bona fe. Havia de ser el Congrés de constitució del nou partit de la classe obrera i pagesa de Catalunya, València i Mallorca. Però encara no tenia cap secció al País Valencià ni a les Illes Balears. Com que vivíem en circumstàncies excepcionals i aquell congrés se celebrà clandestinament, ni els companys de la FCCB presentaren la relació dels militants que representaven ni les delegacions comarcals que tenien ni tampoc ho feren els representants oficials del Partit Comunista Català. Cap dels dos grups no portava credencials com a delegats del Congrés. No calia ser tan primmirats, a desgrat que tot feia creure que uns i altres estaven molt lluny de les xifres d’afiliats que ens atribuíem: cent la FCCB i sis-cents el PCC. Per tant, a l’informe presentat es parlava d’un total d’uns set-cents afiliats, entre militants actius i simpatitzants. I a l’hora de designar els companys dels dos sectors que es consideraven en condicions de formar part d’una o més de les Comissions Permanents de Treball que s’havien establert, només es pogué comptar amb quaranta-dos, deixant de banda els que figuraven en més d’una comissió.

Les Comissions Permanents de Treball eren formades amb la següent composició:

Organització: Miquel Ferrer (“Ramon Fuster”), secretari; García-Miranda, Rodríguez Salas, Chueca i Quadres, vocals.

Control Administratiu: “Fuster”, secretari; Sala, Fuentes, Martí Sagrera i Baqués, vocals;

Socors Roig: Serra, secretari; Pallaruelo i Botella, vocals.

Cultura: Jaume Miravitlles, secretari; Tona, De Cabo, Soler i Vidal, Aroca, vocals.

Sindical: Bonet, secretari; Arlandis, Soria, Hernández, Rebull (“David Rey”) i Coll, vocals.

Agrària: Colomer, secretari; Estartús, Serra, Vallverdú, Jordana i Tarafa, vocals.

Electoral: Tusó, secretari; Fuentes, Pijoan, Sesé i, Albert, vocals.

Premsa: Molins i Fàbrega, secretari; Maria Raventós, Vallespinós, Quadres, Escorsa i Barceló, vocals.

Estudis Econòmics: Montserrat, secretari; “Fuster”, Arquer, Tona, Escorsa, Tarafa, García-Miranda, Maurín i Recasens, vocals.

Nacionalitats: Arquer, secretari; “Fuster”, Tona, Soler Vidal, Aroca i Miravitlles, vocals.

El primer Comitè Central del BOC es formà de la següent manera: Joaquim Maurín, secretari; Jordi Arquer, Pere Bonet, Víctor Colomer, Josep Coll, Miquel Ferrer (“Ramon Fuster”), Jaume Miravitlles, Daniel Rebull (“David Rey”), Victorí Sala, Hilari Arlandis i Tomàs Tusó. I com a delegats comarcals: Bosch, de Sabadell; Casajoana, de Manresa; Farré, de Lleida; Figueres, de Terrassa; Fortuny, de Tarragona; Gayolà, de Girona; Oliva, de Reus; i Sala, d’Olot.

A la tesi sobre els problemes nacionalitaris es deia: ”Catalunya, pel fet d’ésser la col·lectivitat de personalitat més acusada, és on el problema nacional es presenta en una forma més dolenta. Ens trobem en què el moviment de reivindicacions està dirigit per dues tendències principals ben delimitades: una, la de la gran burgesia, partidària de la col·laboració amb la Monarquia i l’Estat espanyol, per aconseguir una simple descentralització dels serveis administratius i una certa autonomia cultural sense pretendre un canvi de règim polític i demanant l’ajut de l’Estat per reprimir les reivindicacions del proletariat català; la segona, de l’artesanat, petita burgesia i proletariat, favorable a una acció revolucionària que afavoreixi la creació d’una república federal que reconegui la personalitat de les diverses nacionalitats ibèriques.” Naturalment, quan es parlava de la “gran burgesia” s’al·ludia a la gent de la Lliga Regionalista i es considerava Acció Catalana no pas com un partit independentista sinó com un simple apèndix del partit de Cambó.

8.14.- Del BOC al POUM

El setembre de 1935 ja s’estaven discutint les tesis o ponències que durant uns quants dies havien elaborat unes comissions mixtes dels dos grups comunistes que volien fusionar-se i que tenien com a líders màxims a Joaquim Maurín i Andreu Nin, respectivament. Joaquim Maurín havia reclamat ser el secretari general de les entitats que portaria al nou partit, l’anomenada Federación Comunista Ibérica (FCI) que, a desgrat del títol, només comptava de veritat amb el Bloc Obrer i Camperol (BOC), la Federació Comunista Catalano-Balear (FCCB) i una Federació de Sindicats expulsats de la CNT que s’havia inventat Pere Bonet, secretari particular de Maurín. Andreu Nin era més modest i només es deia secretari d’una anomenada Izquierda Comunista, formada per una selecció de militants teòricament formats, que havia estat, no feia gaire, filial de la Lliga Comunista Internacional que dirigia Lleó Trotski, de la qual se n’havia separat perquè discrepava en alguns aspectes de la tàctica revolucionària i perquè, en realitat, el trotskisme ja estava en crisi a tot arreu.

En el moment de la fusió dels dos sectors, el nou partit podria disposar de cinc periòdics a Barcelona-ciutat i cinc setmanaris a comarques. Del sector maurinista hi havia els setmanaris L’Hora i La Batalla i la revista teòrica mensual La Nueva Era, a més a més dels periòdics comarcals que es publicaven, per compte dels afiliats al partit, a Lleida, Artesa de Segre, Girona, Sitges i Manresa. Mentre el sector ninista només publicava un setmanari en espanyol titulat El Soviet i la revista teòrica Comunismo. La tesi política que serví de base de discussió al congrés de fusió dels dos grups havia estat encarregada a Joaquim Maurín; la relativa a les qüestions electorals -que no s’oblidaven i que ja es veien venir- la redactà Andreu Nin; la d’organització interna del nou partit polític de la classe obrera espanyola anà a càrrec de Jordi Arquer; i la referent a l’acció sindical revolucionària fou de Pere Bonet, com era d’esperar.

El congrés de fusió se celebrà el 29 de setembre de 1935, però els membres del Comitè Central i del Comitè Executiu, no sé per què, no es designaren fins al mes de febrer de 1936, pocs dies abans de celebrar-se les eleccions a diputats a Corts que donarien un triomf esclatant a les candidatures del Front Popular acabat de néixer. Del Congrés de fusió en sortí l’anomenat Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) que tindria Joaquim Maurín com a secretari general, sempre tan optimista, a desgrat de les experiències viscudes. Ell no volia llançar a la lluita a tot el territori de la República Espanyola per combatre i fer la competència, en nom de la unitat de la classe obrera, al PSOE i al PCE.

Joaquim Maurín era un decidit partidari d’anar dret a la conquista del Poder i esperava que desplaçaria als dirigents socialistes i comunistes i que s’emportaria les masses de tots dos partits perquè ell no en tenia, encara. Maurín que, personalment i en la vida privada, era un bon xicot a carta cabal, així que es posava a teoritzar i a intentar de mobilitzar les masses no n’ensopegava ni una. Els títols dels seus llibres principals ja ens el presenten com un visionari o un demagog que no sabia tocar de peus a terra i que quan pujava a la tribuna perdia els estreps de mala manera. Era tot un cas fent conferències i mítings. I també com autor de llibres: La revolución española: De la monarquía absoluta a la revolución socialista (Madrid, 1932) i Hacia la segunda revolución: El fracaso de la República y la insurreccción de Octubre (Barcelona, 1935). Sense parlar dels títols i el contingut de molts dels seus articles teòrics, lamentablement tremendistes. Quant a la documentació política sobre les activitats de l’enemic de veritat només cal dir que el nostre líder mai no sabé res del pacte signat entre els feixistes espanyols i Mussolini, establert sis mesos abans dels fets d’Octubre. Si ho hagués arribat a saber hauria obtingut els millors èxits de la seva vida d’orador davant les masses que l’escoltaven i aplaudien frenèticament en el moment dels seus pinyols. Hem d’esmentar també els seus articles contra els companys de la CNT que no el volien com a dirigent dels sindicats i les seves polèmiques amb Andreu Nin sobre la qüestió nacional, precisament, pocs dies abans de posar-se ambdós d’acord en tot.

Qui havia convençut a qui? La fantasmagòrica Federació de Sindicats expulsats de la CNT, que tenia com a dirigent màxim a Pere Bonet, per acord del congrés de fusió desapareixeria del mapa per donar pas a una no menys fantasmagòrica Federación Obrera de Unidad Sindical (FOUS), el secretari de la qual seria Andreu Nin, que deien que havia estat secretari general de la Confederación Nacional del Trabajo de España (CNT) i de la Internacional Sindical Roja, aquesta amb domicili social a la URSS. Potser no eren ben bé aquests els càrrecs sindicals ostentats per Andreu Nin a la CNT i a la ISR, però així ho afirmava Vilebaldo Solano, esdevingut secretari general del POUM que, degudament reorganitzat, reaparegué a França després de la nostra guerra. D’aquell nou POUM no en formaren part militants tan destacats de la primera època com eren Josep Rovira, Jordi Arquer, Josep Coll, el doctor Tomàs Tusó, Jaume Ros i tota una colla que anaren a parar a terres d’Amèrica o es quedaren exiliats a França, i crearen el Moviment Socialista de Catalunya.

Uns quants companys fundadors del BOC apel·laren a l’equip de dirigents del POUM i aquests tractaren àmpliament de l’activitat “fraccional” dels que no estàvem d’acord amb la fusió ni amb bona part de l’orientació adoptada i, menys encara, amb la desaparició del BOC, la justificació del qual havia fet el propi Maurín – sempre en castellà, mai en català – amb el seu opuscle titulat el El Bloque Obrero y Campesino: Orígenes, actividad, perspectiva (Barcelona, 1932). Com era d’esperar, els nostres companys de dissidència no en tregueren res, com tampoc els que militaven a la Izquierda Comunista i no estaven d’acord amb la fusió feta amb el BOC i la FCCB perquè devien pensar que uns aprenents de revolucionari com eren els del Bloc farien més nosa que servei a uns revolucionaris professionals i altament teoritzats com eren ells. I els bloquistes dissidents, convençuts com estàvem que no hi havia res a fer, decidírem fer una declaració pública donant a conèixer els motius de les nostres profundes discrepàncies amb aquella fusió. El nostre document fou publicat en el número 5 del setmanari titulat Octubre que es publicà a Barcelona com a promotor de la unitat socialista catalana, el 24 de gener de 1936.

En realitat, els primers que llançaren la idea d’anar a la creació d’un gran partit socialista de disciplina estrictament catalana foren els companys del Partit Català Proletari perquè la seva intensa campanya a favor de la unitat política de tots els socialistes catalans començà gairebé l’endemà mateix dels fets d’Octubre, és a dir a començaments de l’any 35, quan el BOC, el PCP i el PCC coincidien en fer una campanya per atreure als rengles respectius els militants descontents i dissidents de les JEREC. I un dels articles pro-partit socialista català fou el titulat I ara què? publicat al primer número de La Catalunya Insurgent, portaveu del Partit Català Proletari, corresponent al dia 25 de gener de 1935 [signat per Víctor Colomer, Àngel Estivill, Ramon Fuster (Miquel Ferrer) i Llibert Estartús].

Val la pena de registrar també la posició adoptada pels altres sectors socialistes de Catalunya que estaven disposats a formar part d’un partit de disciplina catalana que aplegués sectors que coincidien en les qüestions fonamentals:

Joan Comorera, secretari general de la Unió Socialista de Catalunya, en un discurs pronunciat a Santa Coloma de Farners el dia 29 de març de 1936 i publicat a Justícia Social, portaveu de la USC, deia: “Si no sabem organitzar-nos, vindrà un altre Sis d’octubre i tornarem a perdre. Hem de lluitar per la República Socialista Catalana federada amb la Unió de Repúbliques Socialistes Ibèriques i germana de la URSS...”

Rafael Vidiella, membre destacat de la Federació Catalana del PSOE, també s’inclinava per la unitat socialista catalana amb data del Primer de maig de 1936 i deia des del periòdic Octubre: “La unificació política, no cal dir que s’ha de fer sota el signe del marxisme-leninisme com a premissa indispensable; però també s’ha de fer sota el ple reconeixement de la nacionalitat de Catalunya per aconseguir la República Socialista Catalana unida amb la Unió de Repúbliques Socialistes d’Ibèria.”

I Miquel Valdés, del Partit Comunista de Catalunya, filial del PCE, també signava un article al mateix periòdic, Octubre, i el mateix dia Primer de maig del 36: “En aquest mes de maig, celebrarem el Partit Comunista, la nostra Conferència Nacional, que marcarà un pas decisiu per a la realització del Partit Únic que desitja el proletariat de Catalunya, partit monolític i que sobre les bases assentades per Dimitrov en el seu informe del VII Congrés Internacional Comunista ha de guiar el proletariat de Catalunya cap al seu alliberament nacional i social, complet i definitiu.”

Els companys que procedents del BOC havíem signat aquella declaració pública explicant per què ens havíem separat del POUM i que sortíem disposats a impulsar i precipitar la fusió dels quatre grups socialistes catalans que, en principi, es declaraven partidaris de la integració, érem els següents: Víctor Colomer i Victorí Sala, vells militants de la FCCB i bons amics de Maurín; Joan Nicolau, del primitiu Estat Català i un dels voluntaris amb Macià a Prats de Molló; Josep Soler Vidal o “Jaume Roig”, puntal de l’Ateneu Enciclopèdic de Barcelona; Bartomeu Arnau, Josep Freixes, mort al front, i Manuel Corredor, tots tres activistes del Bloc a través de l’Ateneu Popular; i d’altres, Àngel Estivill, Miquel Ferrer o “Ramon Fuster”, Llibert Estartús, Adrià Balenyà, Andreu Ramajo, Jaume Garrós, Joan Bas, Manuel Llebot, Julià Navarro, Germà Bosch, Víctor Bosch, Manuel Colàs, Sebastià Corredor, Joan Junyent, Joan Musté i Pere Poblador.

El malestar interior del BOC que, molt abans, havia provocat altres baixes féu apartar dels nostres rengles a una colla de militants significats perquè gairebé tots ells figuraren en les candidatures bloquistes a les eleccions dels anys 31, 32 i 33. I jo diria que la primera baixa de totes i la més sorprenent fou la de Jaume Miravitlles perquè es passà a l’Esquerra Republicana de Catalunya reivindicant la ideologia i la tàctica polítiques que li havien inspirat aquell pamflet que féu tant d’enrenou i que portava per títol Ha traït Macià?[7] Perquè això s’ho preguntava l’autor i arribava a la conclusió que Macià havia traït la causa nacional de Catalunya. Miravitlles era un home que amb vint anys d’edat justos havia participat en l’intent separatista de Prats de Molló (1926) i després d’haver figurat en les candidatures bloquistes dels anys 31, 32 i 33 amb les corresponents campanyes contra ERC, en canvi no figurà en les candidatures del Front Popular del 16 de febrer del 36, quan ja era del partit de Companys. Un altre dels primers dissidents del BOC que es passà a l’ERC fou Daniel Domingo Montserrat que s’afeccionà a les ciències econòmiques i que després d’integrar la candidatura bloquista de 1931, ja no aparegué en cap altra del BOC ni de l’ERC. Hilari Arlandis, antic militant de la FCCB i després del BOC, s’integrà en tres candidatures bloquistes de 1931 i se’n anà de seguida al Partido Comunista de España que, a casa nostra, adoptà molt aviat el nom de Partit Comunista de Catalunya on el seu nom també figurà a les candidatures del PCC dels anys 32 i 33. Joaquim Pijoan, Antoni Sesé i Joaquim Masmano que també havien estat al BOC i havien figurat en candidatures nostres de 1931, a les eleccions següents també anaven en les candidatures del PCC. Josep Rovira i Canals, un dels caps militars de Prats de Molló, en retornar de l’exili vingué al Bloc, per poc temps, i es passà al Partit Català Proletari, per acabar fent-se del POUM. Manuel G. Alba, un dels herois del CADCI, també freqüentava el Bloc, però mai no en fou militant i ingressà, no sé si d’una manera activa, al Partit Català Proletari. Ramon Fabregat, un dels encartats en el procés de Garraf i un altre dels homes de Prats de Molló, també féu com l’Alba i després d’observar la vida política bloquista figurà en una candidatura del Partit Català Proletari. Eusebi Rodríguez Salas, que havia format en la candidatura del Bloc per a diputats al Parlament de Catalunya, la qual cosa suposo que al meu antic company de presidi no li devia fer gaire gràcia perquè ell era més aviat un home d’acció que de paraules, també ingressà al Partit Comunista de Catalunya. Pere Ardiaca, que també havia figurat com a candidat del BOC en les eleccions de l’any 1932, també féu cap al PCC. De la colla darrera que ens separàrem del POUM amb data del 24 de gener de 1936, la majoria ingressà a la Federació Catalana del PSOE, altres al PCP i la resta anaren a reforçar els militants del PCC que eren partidaris de fer la fusió dels quatre partits obrers catalans: la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Català Proletari, el Partit Socialista Obrero Espanyol i el Partit Comunista de Catalunya.

El més important per a mi era acabar amb l’existència de partits obrers de disciplina forastera i aquella era la millor avinentesa per aconseguir-lo perquè l’ambient ens era propici. I deixaríem al marge al POUM que es proposava intensificar l’acció política i social Espanya endins. Vaig apropar-me als antics companys bloquistes que eren al PCC i, especialment, als que tenien encarregada la redacció de Catalunya Roja i vaig oferir-me a Pere Ardiaca per si els podia ajudar en alguna activitat. Acceptà la meva proposició sense plantejar-me la qüestió prèvia, que era d’esperar, d’ingressar oficialment al partit, de formar part d’una cèl·lula i de cotitzar regularment. Res d’això: vaig treballar amb ells fins a la fusió i quan arribà el moment em vaig trobar incorporat a les comissions especials formades per representants dels quatre partits, sense que jo hagués fet cap pas per aconseguir-ho. I, naturalment, vaig donar tot el rendiment que vaig poder i que les circumstàncies exigien.

10.2.- El III Congrés de la UGT de Catalunya

La mort del company Antoni Sesé que exercia el càrrec de secretari provisional de la UGT de Catalunya, em féu reflexionar sobre diversos problemes que se’ns havien plantejat. A Sesé no li agradava estar tancat a les oficines de la UGT i sempre voltava. Com que havia estat membre de la direcció del Partit Comunista de Catalunya, un dels quatre partits integrants de la fusió, es creia amb dret a intervenir en les qüestions internes del Partit Socialista Unificat i, recolzant-se en la força adquirida per la UGT, pretenia exercir-hi una certa influència, tot i que era Miquel Valdés qui representava al sector del PCC en el Comitè executiu provisional del nou partit. Després de les reunions em parlava detingudament i quan ens reuníem amb els components del nostre secretariat tornàvem a dialogar tots plegats. Els companys de la direcció del PSUC pretenien que tots els seus acords fossin obligatoris per a la UGT i Sesé els ho discutia amb tota la raó. En canvi, contra el meu parer, li agradava massa participar en actes públics UGT-PSUC, mentre jo creia que calia observar que comptàvem amb una gran majoria d’afiliats sense partit i no en podíem abusar, encara que disposàvem d’una important minoria molt activa d’afiliats al PSUC, que ens permetia tenir el control dels sindicats ugetistes de tot Catalunya. Per altra banda, al moviment sindical de després del 19 de juliol del 36, ja no s’hi plantejaven els mateixos problemes que abans i calia pensar en la nova missió dels sindicats obrers després de la nostra guerra, que tots pensàvem que guanyarien. I amb la desaparició del company Sesé vaig considerar que era urgent reclamar Josep del Barrio, cap de la Divisió 27 del front d’Aragó perquè vingués a substituir-lo. Ho vaig plantejar als companys del secretariat i, estant d’acord, vaig anar al front a dir-li. Del Barrio es trobava més bé al front que a la reraguarda, per estrany que sembli. Preferia la companyia dels seus lleials milicians i aquests no volien que ell retornés a Barcelona. A més a més, tal com li passava al malaguanyat company Sesé, no veia clara la missió dels sindicats amb les col·lectivitzacions i el control obrer establert pel Consell d’Economia de Catalunya, aplicant el decret corresponent del Govern de la Generalitat que envaïa funcions que, segons la Constitució republicana i l’Estatut d’Autonomia, eren de la incumbència del Poder central. En canvi, per a mi era una qüestió que no em preocupava gens ni mica perquè el meu parer era que calia anar superant aquell règim d’autonomia que, ja estava vist, no ens permetia de fer gran cosa. Davant la persistent negativa de Josep del Barrio a reincorporar-se a la Secretaria provisional de la UGT es decidí que jo continués al front de l’oficina del secretariat, especialment per preparar el congrés que hauria d’aprovar la nova estructura de l’organització sindical ugetista i elegir les persones que haurien d’encarregar-se democràticament d’aquell Comitè Executiu que en dèiem secretariat.

Per a la pràctica d’una acció sindical conjunta que havíem establert la UGT i la CNT a tot Catalunya, no havia quedat cap treballador manual, administratiu o tècnic al marge de la sindicació. Amb això havíem imposat la sindicació obligatòria als assalariats de tota mena. Tothom havia de tenir un carnet sindical de la CNT o de la UGT. I això, naturalment, havia creat situacions difícils durant els primers dies de la guerra. Perquè a les empreses amb majoria de treballadors de la CNT es volia obligar als de la UGT a deixar el seu carnet i canviar-lo pel cenetista. I al revés. Fins que s’arribà a un principi d’acord, una mena de coacció moral anà obligant a les organitzacions sindicals, fins aleshores autònomes, a adherir-se a una de les dues centrals. I, com era d’esperar, la gran majoria dels sindicats autònoms que mai no havien estat de la CNT, feren cap a la UGT, i entre ells el CADCI i les seves organitzacions germanes escampades per Catalunya.

Sabíem que la sindicació obligatòria era condemnada per l’Oficina Internacional del Treball, amb seu a Ginebra, però ens trobàvem en el cas de què els nombrosos sindicats autònoms que mai no havien estat de la CNT acudien a la UGT perquè els emparéssim i no consideràrem inconvenient negar-los l’entrada i, menys encara, quan tots estaven disposats a unificar-se en les Federacions d’Indústria de la UGT de Catalunya per tal de no caure sota el domini dels sindicats anarcosindicalistes, ja que per alguna raó s’havien mantingut autònoms durant molts anys. Sabíem també que a tot Europa regia la llibertat sindical i cada país tenia sindicats de diverses tendències i que només era obligatòria la sindicació a la Unió Soviètica, a l’Alemanya de Hitler i a la Itàlia de Mussolini. Com que les adhesions de sindicats autònoms a la UGT era un fet i hauria estat absurd rebutjar-los, per la meva banda no vaig tenir inconvenient en acollir-los, encara que en alguns casos, com el del CADCI, haguéssim de fer concessions especials com la de consentir que ingressés com una federació qualsevol en lloc d’enquadrar els dependents als corresponents sindicats d’indústria de la UGT. Més endavant, ja veuríem com resoldre el problema orgànic que aquella concessió significava.

Jo vaig acceptar aquell càrrec provisional de secretari, mentre no fos mobilitzat per anar al front. Per quan vingués aquesta hora, ja m’havia posat d’acord amb Josep del Barrio per incorporar-me a la seva Divisió 27 com a comissari, una feina que hauria fet amb entusiasme si hagués arribat el cas. Però es decidí que jo no anés al front, de moment, i la situació es mantingué fins al final de la guerra. Havia posat com condició que jo no prendria part en cap míting UGT-PSUC perquè continuava creient que no era lícit que en nom dels sindicats ugetistes féssim política psuquista en exclusiva, quan hi havia tants milers d’afiliats que no eren del nostre partit. I mantenia en peu la meva antipatia per la política demagògica i sectària que es feia a tots els mítings quan jo només creia en l’eficàcia formativa de militants per mitjà de cursets i conferències o d’una escola sindical d’orientació revolucionària i constructiva alhora, deixant de banda tota mena de demagògia partidista, sense oblidar la tasca de desvetllar la consciència de classe dels treballadors que encara militaven en partits burgesos o petit-burgesos, per lliberals que fossin.

El nostre equip del secretariat provisional es posà tot seguit a la feina de preparar aquell Congrés que tornaria a ser autènticament català com en els primers anys de la fundació de la UGT, abans de ser traslladada la direcció a Madrid eliminant els catalans de la direcció centralista espanyola. Inculcàrem el nostre entusiasme als dirigents de les Federacions d’Indústria, als dels Comitès Comarcals i Locals i també als dels sindicats de base d’on haurien de sortir els delegats amb dret a veu i vot al congrés. Volíem fer una àmplia mobilització i una concentració de voluntats perquè tots els acords que es prenguessin fossin autènticament democràtics. Férem un programa de treball pensant en la conveniència de portar a la deliberació de comissions especials d’estudi tot el munt de problemes que teníem plantejats amb motiu de la guerra i els que eren de preveure per a la reconstrucció del nostre país un cop assolida la victòria contra el feixisme... Aquella era una feina apassionant per a tots nosaltres. Era com treballar per un món nou, intentant sempre tocar de peus a terra i, per part meva, sentint el pes de la responsabilitat que comportava l’establiment de les bases d’un nou concepte de la missió sindical dels treballadors de casa nostra.

L’experiència d’aquells tres mesos d’activitat organitzadora del congrés ens feia més optimistes de cara a la perspectiva de l’afermament de la col·lectivització de fàbriques i tallers, comerços importants i serveis diversos abandonats per la burgesia, tot reconeixent que havíem sofert més d’un error potser per voler precipitar els esdeveniments a les empreses amb intervenció obrera, d’una o altra mena. I també constatàrem el greu error comès pels companys de la CNT que s’havien entestat en mirar de construir una economia confederal o sindicalista exclusiva, com si fos possible que triomfés el criteri d’una minoria del nostre país que semblava que aspirava a crear la nova Icària contra tot i contra tothom que no pensés com ells i apropiant-se de béns que no eren solament del seu sector sinó propietat nacional catalana.

Havíem començat a donar els primers passos de cara a resoldre el problema de l’ensenyament amb nous sistemes i noves possibilitats econòmiques que serien destinades a satisfer les necessitats d’aquest problema fonamental. El Consell de l’Escola Unificada semblava tenir bones perspectives i era un dels organismes que permetia una estreta col·laboració entre treballadors de l’ensenyament de la UGT i de la CNT. Pensàvem també que calia reivindicar la intervenció de les organitzacions sindicals a totes i cadascuna de les conselleries del Govern de Catalunya, encarregades d’activitats que, de prop o de lluny, tinguessin relació amb la vida i el treball de la classe obrera, a través de delegacions als organismes consultius o consells assessors, tal com s’havia començat a establir amb el Consell d’Economia. En resum: Ens fèiem la il·lusió que Catalunya i els altres països catalans als que la Constitució republicana no havia permès de treballar en comú, podrien associar-se federativament i fer un bon paper al món lliure un cop haguéssim vençut al feixisme que ens havia declarat la guerra. De cara als problemes que plantejava la lluita armada i preveient la reconstrucció nacional basada en el nou ordre econòmic que estàvem bastint amb penes i treballs, ens calia comptar al més aviat possible amb una majoria de treballadors amb plena consciència nacional i de classe. La classe obrera catalana seria posada a prova i, particularment, la nostra organització sindical que volíem que fos la més forta, la de més capacitat de treball i la més abnegada en l’esforç de guerra i, després, al servei col·lectiu de la pau. Perquè volíem estar a l’altura dels combatents del front, encara que el nostre esforç a la reraguarda era de molt menys perill que no pas el dels que estaven amb un fusell a la mà.

Com a responsables de la nostra organització sindical, ens preocupava el desig de fer-ho tot el millor possible i, en el fons del fons, treballàvem en noble competència amb els companys que pensaven com nosaltres al partit i a la central sindical. Tot i que mentre a la UGT estàvem a la ratlla dels sis-cents mil afiliats, al PSUC només arribaven a un deu per cent, segons deien, o sigui que tenien uns seixanta mil adherits. Voluntàriament sindicats els més conscients i per força uns altres, eren en gran nombre els ugetistes a qui encomanàvem el nostre entusiasme i se solidaritzaven amb nosaltres per començar a bastir la nova organització sindical, lliurement unificada, que hauria de permetre l’acció conjunta dels ugetistes i cenetistes que aleshores treballàvem separadament. I si per cas hi havia un sector que no volgués seguir-nos per aquell camí, seria respectat en la seva independència tot esperant que la col·laboració persistent en diverses activitats d’interès general els aniria acostant cada dia més als partidaris d’una sola central sindical plenament independent, tot i que la OIT admetia la possibilitat que existissin centrals sindicals orientades o patrocinades per un partit polític, si aquesta era la voluntat dels afiliats. Mai no perdérem l’esperança de poder convèncer, per la concòrdia, els companys de la CNT i de la FAI.

També ens preocupava força atreure als nostres rengles sindicals i polítics a la munió d’antics companys i amics del moviment independentista de Catalunya, alguns dels quals s’havien allunyat de la UGT perquè encara la consideraven una organització sindical lligada i disciplinada a les ordres dels dirigents sindicalistes espanyols i espanyolistes, segons es pogué comprovar quan la discussió de l’Estatut. Els bons companys i amics de la Societat d’Estudis Militars (SEM) i d’Estat Català i també no pocs d’Acció Catalana Republicana s’havien fet de la CNT on, per força, s’havien de trobar més incòmodes que no pas al nostre costat perquè la tendència predominant entre els cenetistes era la dels partidaris del comunisme llibertari i d’un internacionalisme que els portava a fer-ho tot en castellà i només una petita minoria es preocupava de fer ús del català en la vida interior de l’organització, mentre la majoria estava en contra amb l’excusa que calia fer-se entendre pels treballadors immigrats i establerts definitivament al nostre país. No és pas que a la UGT només hi haguessin treballador catalans. No. Hi havia un bon nombre de treballadors de llengua castellana i alguns d’ells ocupaven càrrecs dirigents i tot, per haver estat elegits democràticament. I no hi teníem res a dir. Calia comportar-nos mútuament amb la màxima cordialitat i crear un esperit de convivència i mai considerar, per part nostra, als militants de llengua castellana com de condició inferior pel fet de no haver nascut al nostre país o perquè encara no s’havien catalanitzat del tot per conviure amb nosaltres d’una manera normal com si fossin catalans. Aquest criteri mantingut durant tota la nostra actuació al secretariat, havia fet que mai no m’hagués trobat amb cap ugetista de llengua castellana que adoptés una posició anticatalana. I mentre els parlava en castellà, quan comprenia que encara no entenien ben be el català, mai no vaig usar altre idioma que el nostre a les reunions del Secretariat o Comitè de l’organització i als Plens del Comitè de Catalunya o Consell Central de la UGT, integrat per delegats de les Federacions d’Indústria i dels Comitès Comarcals.

I arribà el moment de celebrar aquell congrés en plena guerra. El primer problema que se’ns plantejà fou el de trobar un local adient. En necessitàvem un que reunís les condicions indispensables per encabir-hi el gran nombre de delegats que havia anunciat l’assistència i poder disposar d’un lloc per reunir les ponències o comissions gestores dels diversos temes que s’havien de tractar. Teníem anunciada també la participació d’un nombre considerable de delegats de Comitès Comarcals que actuaven, com nosaltres al secretariat, d’una manera provisional a tot Catalunya. La CNT havia requisat des de bon començament totes les sales d’espectacles i no els volíem demanar que ens deixessin o lloguessin un local. Fins que consideràrem la utilització del Palau de la Música Catalana per bé que no teníem gaire esperances d’aconseguir-ho. Però no hi hagué cap problema en garantir que no s’hi produiria cap desperfecte. Tots estàvem molt satisfets d’haver trobat aquella solució i jo estava contentíssim de poder celebrar el nostre congrés sindical en un marc de gran tradició catalanista com era el palau del carrer més Alt de Sant Pere, mentre que algun dels meus companys d’organització i de partit trobaven que aquell edifici tenia un aire massa aburgesat per acollir-hi un congrés sindicalista. Es que estàvem acostumats a celebrar tots els actes en locals sindicals rònecs a més no poder. Estudiades les condicions que reunia l’estatge de l’Orfeó Català, convinguérem en què el millor lloc per treballar les diverses comissions seria la sala on assajaven els orfeonistes.

El III Congrés de la Unió General de Treballadors de Catalunya se celebrà del 13 al 18 de novembre de 1937. Foren sis dies de treball intens i de nombrosos debats sobre les set grans ponències que presentàrem i onze temes sobre qüestions d’organització i altres problemes del moment[8]. Les ponències foren les següents: 1) Els sindicats obrers en la lluita contra el feixisme; 2) Qüestions polítiques; 3) Qüestions econòmiques; 4) Qüestions agràries; 5) Condicions de vida dels treballadors; 6) Missió dels sindicats en el nou ordre establert en plena guerra; 7) Organització interna de la UGT.

En el Congrés parlaren Josep del Barrio, vingut del front; Joan Comorera, secretari del PSUC, José Rodríguez Vega, secretari general de la Comissió Executiva de la UGT d’España que aleshores tenia Ramón González Peña com a president; Ramón Lamoneda, secretari del PSOE; i Antonio Mije, membre del Buró Polític del Comitè Central del Partido Comunista de España. Aquests tres darrers representaven els diversos sectors polítics i sindicals espanyols que es trobaven refugiats a Catalunya i eren d’orientació socialista o comunista. De tots aquells discursos fou el de Lamoneda l’únic que es comportà amb el respecte degut a la catalanitat de la nova UGT que renaixia després de molts anys d’haver estat espanyolitzada a casa nostra.

La candidatura única que es presentà per a l’elecció de la presidència del Comitè de Catalunya i del nou Secretariat o Consell Executiu fou la formada i votada amb els noms següents: Rafael Vidiella, president del Comitè de Catalunya; Josep Moix, vicepresident; Miquel Ferrer, secretari general i cap del Secretariat o Consell Executiu; Tomàs Molinero, secretari d’Organització; Elisa Uriz, vídua de Sesé, secretària administrativa; Agustí Cid, secretari de Propaganda i Premsa; Joan Fronjosà, secretari d’Economia; Manuel Alloza, secretari de Treball; i Fulgenci Hernández, secretari de Serveis Socials. Aquesta candidatura s’havia establert de manera que representants de les principals Federacions d’Indústria de la UGT de Catalunya integressin el secretariat. I formarien part del Comitè de Catalunya o Comitè Central de la UGT els secretaris generals de les Federacions Catalanes d’Indústria i els representants de comarques o vegueries. Les reunions ordinàries del Ple del Comitè de Catalunya es desenvoluparien una vegada al mes i les del secretariat serien setmanals. El primer Ple es convocà a Barcelona i, a partir del mes de gener i fins al mes de novembre de 1938, s’anaren celebrant a una comarca diferent. La reunió del mes de desembre d’aquell any, quan ja es donava per perduda la nostra guerra, la convocàrem a Barcelona per organitzar la retirada i l’evacuació.

Sobre la candidatura que fou aprovada per la gran majoria del III Congrés, vull fe constar que, en algunes paperetes de votació, el meu nom fou l’únic esborrat sense canviar-lo per un altre. Era una manifestació del ressentiment d’uns antics companys bloquistes. Em vaig assabentar que els vots que em mancaven per arribar al total dels que obtingueren els altres companys de candidatura eren els d’alguns delegats sindicals ugetistes de la comarca del Gironès, controlats pel POUM. El principal dirigent de la secció gironina del POUM era Miquel Gayolà, bon xicot i un dels militants més actius del desaparegut Bloc Obrer i Camperol, ressentit perquè jo vaig abandonar els rengles del partit i perquè, amb motiu dels fets de Maig del 37, expulsàrem de la UGT als dirigents del POUM que eren els principals responsables dels fets sagnants que costaren la vida al nostre company Antoni Sesé.

Durant tota la nostra guerra, la UGT de Catalunya figurà en primer rengle al costat dels partits i organitzacions catalanes que lluitaren al front i en el terreny de la producció contra Franco, la Falange i els seus aliats Hitler i Mussolini. L’esperit de lluita dels treballadors ugetistes es demostrà a tot arreu. El sentit de la responsabilitat, l’esperit constructiu i l’acció combativa foren les característiques de la UGT de Catalunya. A la reraguarda, les campanyes de cara a la guerra, la defensa i l’ordenament de la nova estructura econòmica del moment i la vetlla pels interessos dels treballadors foren preocupacions constants dels nostres sindicats. La col·laboració dels representants de la UGT als fronts de combat, a la indústria, al camp i als organismes econòmics i socials del Govern català fou d’una eficàcia evident. L’acció d’ajut i solidaritat envers els refugiats vinguts a la nostra terra, procedents dels territoris ocupats o amenaçats pels exèrcits franquistes, fou important i fraterna. L’ajut a la infància tingué en els sindicats de la UGT de Catalunya una fervorosa cooperació, per mitjà de la nostra organització anomenada Ajut Infantil de Reraguarda i les seves colònies eren molt elogiades per les organitzacions antifeixistes estrangeres que ens visitaven en plena guerra i per totes les persones que les visitaven periòdicament. I en aquelles circumstàncies de guerra es pot dir que la gran majoria dels infants que trobaven acolliment entre nosaltres eren, especialment, els refugiats de llengua castellana

Com membre de la UGT també vaig formar part del Consell d’Economia. Joan Comorera havia pres possessió de la Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya el 30 de juny de 1937 i l’endemà delegava en Manuel Serra i Moret la presidència del Consell d’Economia el dia 1 de juliol; Estanislau Ruiz Ponsetí deixà de pertànyer al dit Consell per ocupar la Sotssecretaria d’Economia i jo el vaig substituir com a ponent d’Organització del Treball i vocal del Consell. I com que podia tenir un secretari, vaig demanar la col·laboració del company i amic Josep Soler Vidal qui s’encarregaria de la nostra oficina que ja disposava d’una secretària. Aleshores, entre la UGT i el PSUC teníem diverses vocalies del Consell d’Economia a les nostres mans, de les quinze que formaven el Consell: Joan Fronjosà (Producció Metal·lúrgica i Minera); Jaume Camps (Tèxtil), Joan Grijalbo (Comerç interior i exterior); i Joaquim Puig Pidemunt (Alimentació). A més a més, teníem al Consell un altre militant del PSUC i de la UGT, Felip Barjau, que representava la Confederació de Cooperatives de Catalunya. Les sessions del Consell se celebraven amb una certa cordialitat entre cenetistes i ugetistes i, més de quatre vegades, sota els bombardeigs. Com que el president Serra i Moret no feia cap gest d’aixecar-se de la reunió per anar al refugi ni proposava suspendre la sessió, tots continuàvem als nostres llocs.

Mentre vaig ser membre del Consell d’Economia, l’únic incident que es produí entre ugetistes i cenetistes fou a propòsit de la sindicalització dels espectacles públics, realitzada per la CNT exclusivament a favor seu. El Consell acordà cridar al secretari del sindicat cenetista corresponent i comparegué un individu alt i gros que parlava en castellà, però que entenia el català, i de seguida adoptà un aire desafiador. Algú devia pensar que la reunió acabaria a trets perquè, quan sortírem de la sala de sessions de bracet del cenetista, hi havia dos mossos d’esquadra a la porta per si calia restablir l’ordre. Però no succeí res. Jo havia proposat al company cenetista que estudiéssim la millor manera de resoldre el problema de la municipalització d’aquell servei públic i, si trobàvem una fórmula acceptada pel Consell, també podríem aplicar-la al servei de tramvies que, com l’altre servei públic, estava monopolitzat i socialitzat a la manera cenetista amb tots els cotxes pintats de roig-i-negre com si fossin propietat de l’organització confederal. Sortírem a la Diagonal i passejàrem, ell i jo, des de davant de la Conselleria fins al Passeig de Gràcia. Al cap de mitja dotzena de voltes, semblava que havíem trobat la fórmula que, en principi, era acceptada pel cenetista: l’ajuntament es faria càrrec dels serveis municipalitzats i la CNT continuaria ocupant tots els llocs de treball i també tindria el control d’aquells serveis públics municipalitzats, si a l’ajuntament li semblava bé. La fórmula no inspirà confiança als comitès cenetistes del Sindicat d’Espectacles Públics i al de Transports i tot continuà igual que abans, a desgrat d’haver-se incorporat al municipi barceloní els nou regidors que tindria a partir del 22 d’octubre de 1936: Vicente Pérez Combina, Antoni Muñoz, Jaume Aragó, Joan Puig i Elies, Vicente Barrios, Jaume R. Magrinyà, Magí Cabruja, Ponciano Alonso i Alexandre Gilabert.

La vida interna de la UGT de Catalunya era molt intensa, la cordialitat de relacions entre tots els que teníem càrrecs de responsabilitat s’havia afermat cada dia més i el fet d’haver estat elegits democràticament ens permetia mantenir-nos ferms en les nostres posicions davant dels que en nom del PSUC intentaven filtrar-se a la UGT valent-se de la pressió partidista i de tots els mitjans de coacció que tenien al seu abast.

Antonio Mije, membre del Buró Polític del “Partido” – així anomenàvem entre nosaltres al Partido Comunista de España, refugiat a Catalunya -, tan bon punt acabà el Congrés, vingué a plantejar-me la conveniència – per a ells – de formar part del Comitè de Catalunya de la UGT com a “delegat fraternal del partit germà”, per la seva condició de cap de la Comissió Sindical del PCE que no tenia un sol sindicat per controlar. D’ençà que arribaren com a refugiats a Barcelona, procedents de València i després d’haver abandonat també Madrid, cap dels membres de la seva comissió político – sindical no tenia feina enlloc, ni tan sols del seu ofici, quan hi havia feina per a tothom que en volgués fer. També passava el mateix als dirigents ugetistes de la Unión General de Trabajadores de España que, per mor d’haver de “treballar” a l’entorn del Govern de la República s’havien establert a Barcelona i no podien controlar cap sindicat perquè nosaltres havíem adoptat una estructura autènticament federal o sigui amb plena personalitat orgànica independent i només veníem obligats a lliurar-los la cotització convinguda.

Davant d’aquella situació, el camarada Mije em convocà a una reunió ampliada de la seva Comissió Sindical del PCE. Ens reunírem a l’edifici en construcció, al capdamunt del carrer Balmes, requisat pel PSUC per al Partido i les seves comissions de treball. M’oferí un lloc a la seva Comissió i els seus serveis d’orientació sindical revolucionària basada en l’estudi documentat del funcionament dels sindicats soviètics, com si a Catalunya tinguéssim establerta la unitat sindical forçosa i la dictadura del proletariat, i només hi hagués un partit com a la Unió Soviètica. No s’adonava que nosaltres encara érem uns vulgars “reformistes”. Li ho vaig agrair molt, però jo no ho podia acceptar perquè tenia molta feina a la UGT i al Consell d’Economia i, a més a més, havia d’acudir a les reunions del Comitè Executiu del PSUC per informar sobre la marxa de l’organització sindical. Al cap de pocs dies, el camarada Mije es presentà al meu despatx de la UGT i m’oferí, molt amablement, la seva col·laboració. Es tractava de trobar la manera d’incorporar-lo al Comitè de Catalunya o Consell Central ugetista per tenir una certa autoritat damunt dels sindicats del ram de l’Alimentació de Catalunya, refiat que per part dels dirigents de la FOSIG (Federació Obrera de Sindicats de la Indústria Gastronòmica), en bona part dirigida per companys procedents del Partit Comunista de Catalunya, no tindria cap dificultat. Vaig preguntar-li si treballava en alguna empresa o col·lectivitat del ram i em respongué que no. Ell era forner d’ofici i, tot rient, li vaig pregar que m’ensenyés les mans:

- Sí, -li vaig dir- les tens grosses com les tenia un bon amic meu, també forner, que encara pastava a mà, Marcel·lí Perelló, d’Estat Català i un dels encartats en el procés sobre el complot de Garraf. Però tu tens unes mans molt ben cuidades i es veu que fa temps que no treballes de l’ofici.

No em contestà i, sense comentaris, em replicà que es donaria d’alta del sindicat de Barcelona, que de seguida es faria elegir membre o secretari del Comitè Local i després l’elegirien secretari de la Federació corresponent i assistiria amb tots els drets al Comitè de Catalunya de la UGT. Li vaig replicar que, per començar, no podria ingressar al sindicat de Barcelona si no demostrava que treballava de veritat en un forn perquè existia un acord que així ho manava per tal d’evitar que hi haguessin camuflats amb carnet de treballador sense dret a tenir-ne. Tampoc no féu cap comentari.

Es mirà el rellotge i em digué que tenia tard. Era un rellotge d’or d’aquells que tenien una tapa per evitar qualsevol cop a l’esfera. I jo li vaig engaltar:

- Veo que te estás aburguesando, porque presumes de un magnífico reloj de oro.

- Era de un fascista que mataron en Madrid – em contestà.

- Pues, ya sabes que todas las joyas requisadas hay que ponerlas en manos de Indalecio Prieto, como parte del patrimonio nacional. Li vaig dir jo. Em girà l’esquena amb un arronsament d’espatlles i marxà.

García-Lago, un altre destacat militant del PCE, també volgué formar part del Comitè de Catalunya de la UGT i es valgué d’altres procediments. No acudí a mi sinó al company Tomàs Molinero, cap de la Secretaria d’Organització, i aquest féu que representés una nova federació sindical que encara no s’havia creat: la Federació Catalana de Sindicats d’Oficis Diversos que seria integrada principalment per sindicats de poblacions petites on no es podien constituir sindicats de ram perquè existien pocs afiliats. El nostre sistema de treball no feia per ell perquè anàvem a les reunions amb un ordre del dia sobre problemes molt concrets i no estàvem per discursos. Ho devia trobar molt avorrit i al cap d’un parell de setmanes ja no el veiérem més al Ple del Consell Central ugetista. I féu bé de no tornar a cap altra reunió perquè jo ja havia preparat una proposta per encarregar-li l’aplicació dels acords de les Resolucions mensuals del nostre organisme superior que es publicaven a Treball i a Las Noticias. Amb aquell pla de treball no hauria tingut temps per avorrir-se perquè aleshores el territori de la Generalitat ja estava dividit en nou vegueries, trenta-vuit comarques i mil setanta-quatre municipis i els sindicats ugetistes d’Oficis Diversos que teníem constituïts eren prop d’un miler.

Quelcom pitjor li succeí quan aconseguí filtrar-se a la Secretaria General del PSUC, instal·lada al Casal Carles Marx, a l’antic edifici de l’aristocràtic Cercle Eqüestre del Passeig de Gràcia on el nostre company Abelard Tona Nadalmai hi era com a cap de l’Oficina de la Secretaria General del partit. L’amic Tona s’adonà que García-Lago havia estat destinat a la dita oficina per “controlar-lo” i al cap d’un parell de dies de deixar-li fer el nas prop d’ell, un matí, abans que l’intrús es presentés a “treballar” féu que li traslladessin la taula i la cadira a una de les habitacions del pis de dalt on s’hi feien reunions de comissions de treball o de ponència. I García-Lago s’hi hagué de resignar perquè Joan Comorera aprovà el fet expeditiu del company Tona.

Pere Aznar, el president del CADCI, havia esdevingut un protegit polític de Dolores Ibarruri, “La Pasionaria”, també de la colla de refugiats polítics sense feina i després el presentà als instructors soviètics com el millor sotssecretari o substitut de Comorera, en un moment determinat. Aquella maniobra fracassà perquè Joan Comorera també autoritzà al company Tona a desempallegar-se d’Aznar.

I, finalment, arribà el moment de crear la nostra projectada Escola de Militants Sindicals. Havia començat a fer uns cursets sobre la missió dels treballadors en el nou ordre econòmic establert a Catalunya, prenent per base les conferències pronunciades, abans que es celebrés el III Congrés ugetista, els estimats companys Estanislau Ruiz Ponsetí i Joan Fronjosà Salamó, ambdós diputats al Parlament de Catalunya, antics afiliats a la Unió Socialista de Catalunya i després militants del Partit Socialista Unificat.

Jo diria que l’autor del projecte de Decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer que es discutí i aprovà, primer al Consell d’Economia i després al Govern de Catalunya, fou el bon amic Ruiz, el mateix que amb el títol de Les empreses col·lectivitzades i el nou ordre econòmic[9], havia pronunciat una conferència, bona de debò, al casal de la Cultura de Barcelona del qual fou el primer secretari general l’amic Abelard Fàbrega, dirigent de la Federació Catalana de Treballadors de l’Ensenyament (UGT) i membre del Comitè de l’Escola Nova Unificada (CENU). El Casal s’havia instal·lat, arran del 19 de juliol, a l’estatge del Círculo del Ejército y de la Armada a la Plaça de Catalunya. No es podia donar un millor destí a una entitat d’aquella mena. Ruiz Ponsetí, en aquella conferència pronunciada el dia 9 de setembre de 1937, posava de relleu els problemes que teníem plantejats amb motiu del Decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer i els criteris bon xic divergents entre la CNT i la UGT de Catalunya sobre la seva aplicació i el seu significat.

L’altra conferència que hem comentat de Joan Fronjosà tenia per títol La missió dels treballadors i dels Sindicats en la nova organització industrial[10], la pronuncià al CADCI el 2 d’octubre de 1937. Totes dues foren editades per la UGT aquell mateix any i, creguérem, que era entorn dels problemes plantejats en aquells opuscles que calia iniciar les activitats de la nostra Escola de Militants. Però, tal com anaven els esdeveniments del front i amb els bombardeigs constants dels avions i vaixells feixistes a la reraguarda, era molt difícil que la nostra gent es pogués dedicar a l’estudi i haguérem de suspendre els cursets.

10.5.- Les tragèdies de l’evacuació

Es començà a organitzar l’evacuació de dones, vells i criatures. I el dilluns, dia 23 de gener de 1939, la meva mare, que tenia seixanta-dos anys, sortia d’una residència que s’havia instal·lat en un xalet de l’avinguda del Tibidabo, abandonat pels seus propietaris arran del 19 de juliol del 36. Les primeres expedicions anaven destinades, per començar, a Girona. I la meva dona que formava part de l’equip encarregat de vetllar i traslladar un grup d’infants catalans i no catalans confiats a l’organització autònoma anomenada Ajut Infantil de Reraguarda, fundada per Candelària Escolà i Jaume Terrades i patrocinada per la UGT de Catalunya, sortí el dimecres dia 25, també cap a Girona.

Antoni Rovira i Virgili, l’historiador i diputat al Parlament de Catalunya, havia registrat en el seu dietari sobre l’èxode català[11] que tenia el pressentiment que Barcelona cauria a mans de l’enemic el dia 26 de gener, o sigui el mateix dia que l’any 1641, a Montjuïc, els catalans derrotaven a l’exèrcit de Felip IV a la Guerra dels Segadors. També intuïa que, aquella vegada, guanyarien els franquistes, que eren un enemic més poderós i de més males intencions. L’endemà mateix d’haver caigut Barcelona, el doctor Negrín féu un discurs per la ràdio dient que es plantaria cara a l’enemic i algú llençà la consigna que s’havia d’anar a fortificar lluny de la ciutat: al Muga de l’Empordà. Era una mica lluny, però encara no ho era prou. Ningú no en féu cabal perquè ja tothom estava ben convençut que no hi havia res a fer i que la resistència ordenada per Negrín es donava per vençuda abans de començar-la. Es deia que eren molts els soldats que desertaven camí de la frontera francesa amb el fusell al coll per si un grup de feixistes de la reraguarda els atacava o els grups encarregats de fer recuperació de desertors els volia fer tornar enrere. La desmoralització dels soldats era absoluta.

Quan nosaltres arribàrem al local de la UGT de Girona, la Maria, la meva dona, encara no havia arribat. I vaig anar a Sant Celoni a cercar-la. M’explicà que els bombardeigs de les carreteres no els havien deixat avançar i s’havien hagut d’estirar a les cunetes cobrint les criatures que cridaven de por. Aquella primera nit gironina la passàrem ajaguts a terra i no pas dormint, tal com feien tots els altres companys que s’hi trobaven. A més a més, els entrants i sortints no deixaven tancar els ulls i el soroll dels avions que passaven no era gens a propòsit per adormir-se. De bon matí vaig sortir per anar a veure una gran masia, abandonada pels seus propietaris, a Biure de l’Empordà, vora el riu Ricardell. Es tractava de mirar si podíem concentrar els ugetistes que caminaven des de Barcelona cap a la frontera i molts dels quals estaven físicament desfets. I quan vaig tornar a Girona em vaig trobar amb l’edifici de la UGT ensorrat per les bombes feixistes i una colla de companys que estaven lluitant per mirar de desenterrar-ne un parell o tres que estaven colgats per les runes al soterrani de l’edifici. I la meva dona? Vaig sortir escapat demanant als que trobava si l’havien vista. Algú em digué que estava en un local, antiga escola, amb una pila de criatures. Hi vaig anar i era il·lesa. Les bombes també havien tocat aquell edifici. Els vidres estaven tots trencats i les criatures encara tremolaven de por per si tornaven els avions feixistes. Com en Lluís, el xofer que conduïa el cotxe de la UGT, considerà que ja no utilitzaríem el vehicle, sense pensar-s’hi gens ni consultar-me, féu de manera, i ho aconseguí, de trencar no sé quina peça i el deixà arran del riu. Tal com ja havíem fet una vegada, vaig recórrer carreteres i camins per mirar de trobar gent nostra i recomanar-los que es concentressin a la masia de Biure al més aviat possible per orientar la munió de gent que marxava sense esma i sense saber on anava. Pel camí, vaig descobrir soldats amb ferides que encara els supuraven, amb els peus nafrats de caminar tant, famolencs, plens de misèria. Vaig trobar un company ugetista que s’havia tornat boig i cridava sense voler fer cas de ningú; gent arraulida sota de porxos, galliners, barraques i coves; una dona que feia uns crits que esborronaven perquè s’havia trencat l’espinada en una caiguda, en haver relliscat per aquells camins plens de fang; una altra pobre xicota que portava una criatura morta als braços carretera enllà sense saber què fer-ne. Tothom anava xop de la pluja. Per la carretera de Pont de Molins, vaig trobar més gent aixoplugada, en estables de cases de pagès abandonades, tots plens de brutícia, i voltats de criatures que ploraven de gana i de por. A La Jonquera la gent arribava i es ficava a les cases que trobava sense demanar permís a ningú. Vaig entrar en algunes d’aquelles modestes cases i a cada cambra hi havia apilotades mitja dotzena de famílies esperant el moment de poder marxar cap a la frontera per passar a França, sense pensar que els gendarmes francesos tenien ordres de no deixar passar ningú que no tingués passaport en regla. I tothom preguntava on els donaven. Vaig trobar a Miquel Serra Pàmies, conseller de Proveïments de la Generalitat, i m’informà que havia arribat prop del Portús, a la banda de Catalunya, és clar, una quantitat important de queviures per als necessitats i, especialment, llet per a les criatures.

Es tractava de mirar de passar gent cap al Rosselló i vaig aconseguir del general Pozas un passi per traslladar dones, vells i criatures a El Voló, on em digueren que es repartia la gent entre els camps de concentració i els refugis. Vaig fer una sèrie de viatges com a capdavanter de les primeres expedicions i no vaig trobar cap impediment per arribar tantes vegades com vaig poder al Vallespir. Allà vaig comprovar que els homes joves eren obligats a refugiar-se als camps de concentració que començaven a omplir-se; les dones, els vells i les criatures eren repartits per tot França entre els pobles que en volien rebre i els ajuntaments que accedien a instal·lar-los i alimentar-los. I val a dir que foren moltíssimes les poblacions que acolliren la nostra gent i molts els ajuntaments que els atengueren en tot i per tot. Ho puc assegurar perquè la meva mare i moltes famílies d’amics i companys se’n beneficiaren fins que pogueren abandonar aquells refugis per embarcar cap a terres d’Amèrica o per retornar a casa nostra o a Espanya, si decidien fer-ho. De retorn d’un dels viatges a El Voló, vaig saber que els diputats a Corts de la República s’havien reunit a Figueres; que hi assistiren seixanta-dos i que s’excusaren cent sis que ja eren a França ben documentats i sense passar pels camps de concentració. El Govern de la Generalitat anava a la deriva. Deien que a l’Agullana hi havia concentrats diputats i alcaldes esperant poder disposar de passaport habilitat. Em vaig assabentar que els feixistes ja havien entrat a Girona i que la repressió sagnant ja començava; i que els feixistes i els moros havien ocupat Olot i Ripoll el dia 7 de febrer.

Una colla de companys, la Maria i jo havíem decidit passar la nit en un bosc d’arran de la carretera que anava a La Jonquera perquè volíem ser dels darrers en sortir del territori de la Generalitat. Havíem aconseguit una pila de llaunes de carn i altres conserves i anàvem fent la viu-viu, però no disposàvem d’un lloc on aixoplugar-nos. El company Fulgenci Hernández vingué desesperat dient que havia perdut el seu fill. I ja ens teniu, ell i jo, anant carretera enrere per veure si el trobàvem. Ja es feia fosc i el pobre home anava cridant com un desesperat el nom del seu noi. Ningú no ens contestava i cada vegada érem més lluny de la nostra colla. Decidírem anar fins a l’Agullana. Deixàrem La Jonquera ja gairebé sense ningú. Les cases estaven amb les portes obertes de bat a bat i tots els llums encesos. Algú ens explicà que els feixistes ho havien manat per ràdio i la gent havia obeït. Però, fins i tot, els que creien que no els havia de passar res perquè no havien fet cap mal havien marxat pels boscos del voltant, esperant que arribessin. Finalment, entre un grup de fugitius descobrírem el noi del company Hernández i, de pressa i corrents, tornàrem cap al campament que havíem establert a la intempèrie prop de La Jonquera. Des d’allà vèiem desfilar les deixalles dels homes de les Brigades Internacionals, encara formats militarment i cantant La Internacional, cadascú en el seu idioma. Espellifats i bruts, amb els vestits estripats i les sabates destrossades, amb la barba de molts dies i, segurament, amb molts dies de no menjar calent. Per tot arreu se sentien trets i espetecs de bombes. Eren gent nostra, soldats i paisans, que descarregaven les armes que duien i feien petar les bombes perquè no se’n aprofités l’enemic. De la mateixa manera que havia estat volat el gran dipòsit de municions del castell de Figueres.

El camí de la Jonquera a El Pertús estava ple de cotxes abandonats o estimbats i de carros de pagès amb els animals deixats anar que pasturaven tranquil·lament pels voltants. Es veien abandonades màquines de cosir que les dones del camp s’havien emportat per si a l’exili s’hi podien guanyar la vida. Entre els arbres del camí, per torrents i cunetes, hi havia munts de roba de llit i de roba interior de tota mena que no deixaven passar els gendarmes francesos. Hi havia piles de màquines d’escriure i de retratar, prismàtics, fusells i pistoles a banda i banda de les barreres. Algun gendarme n’oferí quelcom al propietari més aviat per ganes d’ajudar-lo que per obligació de pagar res del que han de donar per perdut. Ens digueren que els feixistes ja eren a Figueres. I a mitjanit tota la colla passàrem la ratlla sense cap obstacle i això que no teníem el passaport en regla. Un cop a la banda francesa d’El Pertús, ensopegàrem amb el company Serra Pàmies i, després de preguntar-nos si portàvem alguns francs i dir-li rient que no, ens donà uns bitllets que ens anirien de primera per menjar quelcom aquella nit. Però no calgueren perquè podíem anar a sopar a un dels restaurants d’allà mateix. I ens hi trobàrem amb tota la plana major del PSUC entaulats i canviant impressions. No hi veiérem cap dels instructors soviètics que coneixíem. Que se n’havia fet? Ningú no ens ho volgué dir o no ho sabien. Havíem vist a Pedro un tros abans d’arribar a Girona, travessant un camp que després vaig saber que menava a una masia on havien fet una parada els membres del Comitè Executiu amb Joan Comorera al davant.

La nostra colla decidí quedar-se a dormir a la sortida de El Pertús, davant per davant del cementiri. I ens ficàrem en un dels cotxes del Servei Oficial d’Evacuació, disposats a esperar l’entrada, a la banda catalana, dels feixistes que devien estar a punt d’arribar a la frontera. El company Joan Gilabert, molt delicat de salut, potser se’ns morirà d’un moment a l’altre, pensàrem. Els companys Abelard Tona i Josep Soler Vidal decidiren endinsar-se i anar fins a El Voló. I després ens assabentàrem que els gendarmes els havien fet continuar el camí fins al primer camp de concentració que trobarien. Amb ells hi anaven molts grups d’amics o coneguts del front. No es podia escapar ningú dels camps de concentració, deien. Quan es féu clar, sentírem les xarangues de l’exèrcit franquista i al cap de poca estona veiérem arribar a la ratlla de França els primers contingents de soldats que digueren que eren navarresos o requetès. I, casualment, se’ls acudí ocupar i considerar com a caserna el nostre pis de la UGT a El Portús!

Com podríem evitar d’anar a un camp de concentració? Quan ja gairebé estàvem decidits a emprendre el camí que agafava tothom, després d’haver vist una munió de personatges de la nostra política, se’ns acostà una noia que parlava castellà amb un accent especial i demanà per mi. Qui era? Vaig trigar molts mesos a saber-ho. El cas és que em preguntà quins eren els companys de la UGT que anaven amb mi i jo els hi vaig presentar sense dir-li perquè ho preguntava. M’assabentà que els membres del secretariat passarien de mica en mica cap a Perpinyà. Jo li vaig advertir que amb mi portava la meva companya. Em digué que no hi feia res, com si els altres companys també la portaven. Ens prengué els noms de tots i agafà l’autoòmnibus que feia el recorregut d’anada i tornada de Perpinyà a El Pertús, dient que tots ens esperéssim que miraria si podia resoldre el problema. Allò si que no ens ho esperàvem. On aniríem a parar? En nom de qui venia? Al cap de poques hores, ja la tornàvem a tenir allà. I començà per mi donant-me uns documents d’identitat i uns bitllets de l’autoòmnibus, dient-me que la Maria i jo agafaríem el primer que arribés i que a Perpinyà anéssim a l’adreça que em donava. Féu altre tant amb els companys del secretariat que m’acompanyaven, dient que sortirien cap a Perpinyà per separat i sense cridar l’atenció. Com que no portàvem cap mena d’equipatge semblàvem gent que feia vida legal al país. I arribàrem a la casa on aquella noia ens havia indicat.

Aquella caseta de planta baixa i un pis era on vivia un ferroviari francès de la Confederació General del Treball de França (CGT). La seva companya era cosidora i treballava a casa. Com que no tenia prou llits dormírem, és un dir, a terra, damunt d’un grapat de retalls de roba que ens oferí per no jeure sobre les rajoles. A mitjanit, ens cridaren a la Maria i a mi perquè anéssim amb aquell ferroviari. I sense dir-nos un mot, el seguírem obedients cap a l’estació. Allà ens donà els bitllets del tren, ens féu algunes recomanacions de prudència i ens féu pujar a un vagó. També pujà ell i parlà amb el revisor. Després suposàrem que li havia dit què i qui érem i que ens havia de fer baixar a una estació determinada. I baixarem a Tolosa de Llenguadoc amb una nota que portava l’adreça de l’hotel de la Poste, en front del carrer de l’Administració principal de Correus. Un tros més enllà hi havia un carrer que menava a l’organització sindical cegetista del departament de l’Alta Garona. A l’hotel ens destinaren una habitació modesta amb rentamans i un llit de matalassos, molt alt. Ens digueren que teníem pagat el dormir i l’esmorzar, que el dinar el faríem a casa de M. Brachet, a la vora del riu, i que el sopar anava per compte nostra. Anàrem a la CGT i allà ens explicaren que ells s’encarregaven de gestionar el “permís de sejour” i de les despeses de l’hotel, del restaurant o taverna i de facilitar-nos una modesta quantitat de francs per sopar, si calia. Hi havíem arribat a dos quarts d’onze de la nit de l’11 de febrer i ja ho teníem tot resolt. Això mateix trobaren els altres companys del secretariat.

L’endemà, compràrem el diari La Depêche i ens assabentàrem que el Cos d’Exèrcit XI, des d’un racó dels Pirineus deia que resistiria tot el que pogués. Però passà la frontera el dia 12. Ens informàrem també que els nostres soldats encara lluitàvem a Sant Joan de les Abadesses. Ens sentíem una mica avergonyits de trobar-nos tan ben apeixats. Una nova visita a la CGT ens permeté de disposar d’un petit despatx per a la nostra feina i l’autorització per rebre la correspondència a l’estatge social dels sindicats. Començava una nova etapa sense saber què vindria després. Al cap de pocs dies érem localitzats i sabíem que la meva mare era a Solliès-Toucas, un poblet del departament del Var, no gaire lluny de Tolosa. Amb ella hi havia la companya i els menuts de l’amic Soler Vidal, els familiars del company Molinero, secretari d’organització de la UGT, i unes quantes famílies més que eren ateses amb una admirable solidaritat per l’ajuntament del poble que devia ser integrat per una majoria de socialistes o comunistes. Els instal·laren, repartits entre distintes cases rellogades i cada dia anaven al municipi a cercar la ració de queviures i altres productes de necessitat. Mentrestant, els milers de refugiats que havien anat a raure als camps de concentració vivien com bèsties, abandonats de tothom i sense saber on havien anat a parar els seus pares, les seves dones o els seus fills. Aquella era la gran tragèdia a la qual calia fer front. Teníem feina a fer!...

I engegarem el Servei de Recerques amb seu a l’habitació de la Maria i meva a l’hotel de la Poste. Amb l’ajut econòmic de la delegació dels sindicats de la CGT del departament de l’Haute-Garonne començarem a localitzar, mitjançant anuncis inserts als diaris La Dépêche de Tolosa i L’Indépendent de Perpinyà, on eren ubicats els primers camps de concentració destinats als refugiats i on havien anat a raure els milers de dones, criatures i vells, acollits en cases i dependències d’ajuntaments francesos de majoria antifeixista. Contactàrem també amb L’Humanité de París, òrgan del Partit Comunista Francès, però es negà a cedir-nos un espai gratuït, perquè el nostre servei era independent i obert a totes les filiacions polítiques i sindicals. Com que el nostre treball anava donant fruits i cada cop eren més les persones localitzades i famílies retrobades, prescindírem dels anuncis a La Dépêche, el company Joan Gilabert s’establí a Perpinyà prop de la redacció de L’Indépendent i organitzàrem una xarxa de delegats a diversos camps de concentració per obtenir un seguiment més ràpid i eficaç.

Però el 14 d’abril es presentaren a l’hotel uns gendarmes amb la indicació que els permisos de residència havien estat anul·lats abans del termini fixat i que als homes ens destinaven a un camp de concentració de Judes, un dels que formaven el complex del Camp de Setfonts. Ignoràvem el motiu i ho atribuírem a la por a una revolta que els hi devia fer la ingent quantitat de cartes que rebia el nostre popular Servei de Recerques. El mateix motiu, segurament, que féu que quinze dies més tard em traslladessin al Castell de Cotlliure, camp de càstig on destinaven els indisciplinats i perillosos, perquè vaig demanar als delegats de la CGT a Tolosa que em fessin arribar les cartes a nom del Servei de Recerques. Al Castell de Cotlliure vaig passar moltes penalitats des del meu ingrés la nit del 29 al 30 d’abril, destinat a la brigada de càstig, fins a la meva sortida el 5 de juliol[12].

11.3.- De l’Editorial Atlante a la Compañía General Editora

Al cap de pocs dies d’haver-nos instal·lat a la Ciutat de Mèxic, l’amic Joan Grijalbo, en funcions de gerent de l’Editorial Atlante S.A., inaugurava les seves oficines al carrer de les Artes, tocant a l’avinguda de Ramón Guzmán. I tot seguit em feia avisar que ja podia incorporar-me a la feina, tal com m’havia promès poques hores abans d’embarcar en l’expedició del Méxique. Grijalbo havia arribat amb la seva dona, per via aèria, procedent dels Estats Units. Així que vaig tenir feina, vaig anar a donar-me de baixa del subsidi de refugiat sense recursos.

L’Editorial Atlante, fundada per l’amic Grijalbo, suposo que es creà amb capital del PSUC i d’acord amb Joan Comorera, secretari general, i Miquel Serra Pàmies, secretari de finances, càrrecs que continuaven exercint com si no hagués passat res. Com a director tècnic de l’Atlante figurava el meu distingit amic Estanislau Ruiz Ponsetí, català de Menorca, amb molts anys de residència al Principat, era diputat al Parlament de Catalunya per la Unió Socialista de Catalunya i, més tard, fou membre del Comitè Central del PSUC. I crec que puc afirmar que Ruiz Ponsetí fou principal artífex del Decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer com a ponent d’Organització del Treball del Consell d’Economia de Catalunya, i, després, fou sotssecretari del Departament d’Economia quan Joan Comorera es possessionà de la Conselleria en representació del PSUC. El director general de l’Editorial Atlante era Manuel Sánchez Sarto. No sé per quines raons, perquè no era militant ni simpatitzant del partit. Potser perquè Ruiz no volia que es fes córrer que ell estava a sou del PSUC a l’exili. Manuel Sánchez Sarto tenia molt bona amistat amb un republicà “azañista” que el féu tot seguit el seu col·laborador immediat. Es tractava d’un enginyer que havia estat director general d’Agricultura de no sé quin Govern de la República. Es deia Leonardo Martín Echevarría, autor de España: el país y los habitantes, un dels primer llibres editats per Atlante, molt ben acollit per la crítica i un exemplar del qual em dedicà i figura entre els llibres que vaig portar en retornar a Catalunya. La data de la dedicatòria és la del 4 de juliol de 1940, el mateix mes en què vaig separar-me de L’Atlante perquè m’havia sortit una feina millor i, principalment perquè no volia estar a sou dels negocis del PSUC a l’exili.

La meva sortida de L’Atlante començà quan l’editorial emprengué l’edició d’una revista que batejaren amb el nom de Ciencia, redactada per un equip de professors universitaris republicans espanyols, refugiats com nosaltres a Mèxic. Jo vaig ser encarregat de vigilar la compaginació i les darreres proves corregides, des de la mateixa impremta que quedava molt lluny, al carrer Comonfort. Aquella feina m’obligava a passar moltes hores als Talleres Tipográficos Modelo, els obrers dels quals no estaven acostumats a les revistes d’aquella mena i calia fer uns ulls com unes taronges. La impremta era propietat de Fernando Con del Dago, nascut a Mèxic fill gran d’una família asturiana. S’havia especialitzat en llibres de text per a les escoles primàries i secundàries a base d’estereotips. Ja n’havia fet una pila d’edicions, a desgrat de fer molts anys de la primera, però continuava amb unes il·lustracions de l’any de Mariacastanya que feien pena de veure. La meva estada diària a la impremta i durant bastants hores, féu néixer una certa amistat amb aquella família formada pel pare, la mare i quatre fills, tres nois i una noia. El fill més gran, propietari de la impremta, es deia Fernando, el segon es deia Alfonso i el tercer Felipe, com bons monàrquics espanyols que eren els pares. I per arrodonir-ho, la filla es deia Isabel. Tots ells eren mexicans de naixença i com tants d’altres “gachupines”[13] es vanagloriaven de les suposades gestes heroiques dels conquistadors i virreis espanyols de què parlava la història oficial d’Espanya quan es referia a la colonització d’Amèrica. I com que jo no m’estava de dir mal dels republicans espanyols del tema de la nostra guerra, ho interpretaren a la seva manera i l’avi Con del Dago m’explicà el per què del seu ressentiment contra la República Espanyola. Ell havia estat propietari de grans extensions de terra dedicades al cultiu del cotó i quan arribà a Mèxic Julio Álvarez del Vayo com ambaixador de la República Espanyola, per tal de fer-se veure del govern i del poble mexicà i, de passada, fer simpàtic al règim republicà espanyol, segurament obeint ordres o d’acord amb el govern republicà, comunicà al president Cárdenas que Espanya renunciava, en nom dels propietaris, a la indemnització a què s’havia compromès el govern mexicà quan l’expropiació dels “gachupines” de l’època contemporània, fills directes dels de la conquista. I l’avi Con del Dago es trobà sense un clau i també d’altres espanyols perderen ranxos valuosos i terres de cultiu o de pastura que el govern mexicà havia repartit entre els indígenes de les contrades respectives que no tenien un pam de terra. Com que la República Espanyola havia perdut la guerra, l’avi Con del Dago tenia l’esperança de recuperar totes les terres perdudes o bé aconseguir la indemnització corresponent de l’Espanya franquista o del Govern de Mèxic. Simples il·lusions del pobre home, és clar.

Un dia, Fernando Con del Dago, el fill gran, a qui ja se li havia aigualit molt l’espanyolisme, em parlà dels problemes que tenia plantejats a la impremta perquè, havent-se dedicat gairebé exclusivament al llibre de text estereotipat, les dues linotips que tenia treballant abans a dos torns no tenien feina i havia de treballar en composicions per altres impressors. Em detallà que estava pensant fundar una editorial que, sense fer una gran inversió de capital, li permetés donar feina a les linotips i, de passada, tenir una tasca més per a una de les seves màquines grans, per a les impressores minerves i el taller de relligat. Vaig comentar-li de seguida que es tractava d’una gran idea. Ell m’oferí de fer una societat si el pla d’edicions li permetia cobrir aquells buits de taller i jo vaig acceptar sense pensar-m’hi gens. Quedàrem que li faria un pla basat en el llibre petit que exigia una inversió progressiva, però no massa gran. I al cap de dos dies ja li portava el primer pla de les nostres edicions. La proposta era una col·lecció literària del tipus de l’Austral de l’Espasa-Calpe; una altra col·lecció literària petita de cara als quioscos; una de monografies mèdiques; una de jurídiques i una de filosòfiques, per començar. Vaig suposar que s’esveraria i li vaig suggerir que podríem començar per la literària que tenia més mercat. Ell s’engrescà amb tot el programa i m’ordenà que preparés les cinc col·leccions alhora perquè volia que el seu nom o el de l’editorial fes un cert efecte entre els editors i llibreters que només el coneixien com a impressor.

Jo, encantat, és clar. I vaig començar a concretar quines col·laboracions aconseguir. Per la seva banda, Con del Dago es dedicà de ple a legalitzar la Compañía General Editora S.A., nom que ell s’havia empescat i que a mi tant em feia un com un altre. Vaig parlar amb del doctor Jaume Pi-Sunyer Bayo, fill del famós don August, que residia com a refugiat a Caracas (Veneçuela) i tenia els seus fills Jaume i Cèsar a Mèxic. Vivia a la mateixa colònia o barriada on residíem nosaltres, la colònia Cuauhtémoc. De seguida s’hi engrescà i prometé que faria les primeres gestions per a les monografies. Vaig parlar-ne amb Josep Carner, amb qui estàvem embarcats en fer una Revista dels Catalans d’Amèrica. Tenia bones relacions amb el professor Eduardo García Máynez, que s’havia fet amic del matrimoni Jaume Carner–Emilie Noulet perquè marit i muller eren professors de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i Garcia Maynez n’era el degà o director, com en diuen a Mèxic, i també era professor de la Facultat de Dret. Vaig pensar que era l’home adient per dirigir les dues col·leccions de Filosofia i de Dret. Li plantejarem Carner i jo i de seguida posà fil a l’agulla. Si el projecte anava com esperàvem podríem tenir una base de lectors entre els universitaris de les dues principals facultats.

Vaig trobar un parell de despatxos, un al costat de l’altre, al quart pis del edifici del carrer Palma Norte 335. Els anà a veure Con del Dago i li agradaren molt perquè aquell indret era el barri dels llibreters i editors. I signà el contracte aquell mateix dia i a continuació firmàrem l’escriptura de l’editora on se’m reconeixia una participació en els beneficis del 33%. El meu salari seria de mil pesos mensuals, per començar. I ho celebràrem amb unes ampolles de xampany i tot. Pocs dies després d’haver-nos instal·lat, vaig demanar a Con del Dago l’autorització per domiciliar a l’editora unes modestes edicions catalanes que pensàvem fer uns quants amics i tampoc no hi tingué res a dir. Vaig veure de seguida que Josep Carner havia robat el cor d’aquell mexicà analfabet de segon grau a qui aquella petita editorial li donava la categoria d’intel·lectual davant els seus amics del Centro Asturiano de l’avinguda del 16 d’octubre, amb els quals passava la nit dels dissabtes, dia que ell deia del “marido oprimido” i sempre l’havien de portar a casa la matinada del diumenge “pasadito de copas”, com deia ell.

En aquest temps, es produí l’arribada dels amics Abelard Tona i Josep Soler Vidal, procedents dels camps de concentració de França. A Tona el vaig acompanyar a la impremta de Con del Dago perquè mirés de donar-li una feina o altra. I don Fernando li digué tot seguit que es podia quedar a treballar al despatx de la impremta. A més a més, com que el veié mig espellifat i amb les sabates foradades li donà uns quants bitllets perquè s’anés a comprar un vestit i calçat i també la roba interior que li faltava. Més tard, Tona preferí treballar al costat del company Marià Martínez Cuenca que regentava una impremta. I Con del Dago no li féu retret perquè, en realitat, no el necessitava ja que tenia al seu pare per atendre el telèfon i portar els fulls de treball de la gent del carrer.

11.4.- La meva reconciliació amb Josep Carner

La gran majoria dels refugiats ens trobàvem mancats de recursos econòmics per poder crear una entitat que ens aplegués a tots i a través de la qual poguéssim coordinar les iniciatives encaminades a organitzar l’ajut a la resistència interior de Catalunya i a fomentar la germanor, especialment entre els catalans demòcrates que vivíem als Estats Units Mexicans i els que estaven escampats per les diverses repúbliques americanes. I també calia emprendre una acció interna local per denunciar al món lliure les arbitrarietats i els crims comesos pel dictatorial règim franquista, conculcador de totes les nostres llibertats individuals i col·lectives, i establert amb l’ajut d’Hitler i Mussolini. Finalment, decidí ingressar al vell Orfeó Català de la Ciutat de Mèxic, domiciliat al número 49 de l’avinguda Uruguay, molt a prop del centre de la capital. Una minoria, de filiació comunista creà el seu casal particular, un bon tros més avall del mateix carrer, tocant a l’avinguda de San Juan de Letrán. Però la gran majoria d’exiliats fèiem vida a l’Orfeó i allà s’hi trobaven les diverses tendències de la política democràtica catalana i del moviment obrer.

Per realitzar tots els nostres plans necessitàvem publicar una revista a través de la qual poguéssim divulgar les nostres reivindicacions nacionals, polítiques i socials. I els catalans de Mèxic teníem el deure de fer-ne una. Una revista que fos el portaveu dels exiliats i també dels antics residents que continuaven sentint-se catalans i no es volien confondre amb els socis del Casal Español franquista. Coneixíem l’existència de la revista Germanor de Santiago de Xile; de Ressorgiment que mantenia en peu el veterà nacionalista Hipòlit Nadal i Mallol i de la novella Catalunya, ambdues editades a Buenos Aires; sabíem també de La Nova Catalunya de L’Havana i es parlava de la propera aparició d’un periòdic setmanal que seria patrocinat pel Govern de Catalunya a l’exili i que es publicaria a París sota la direcció de Jaume Miravitlles, ex comissari de Propaganda de la Generalitat durant la nostra guerra. En canvi a Mèxic, on havia vingut a refugiar-se el contingent més gran d’exiliats polítics, no en sortia cap.

Sabíem també que existien una pila d’entitats catalanes a diversos països americans amb totes les quals els catalans de Mèxic necessitàvem estar en relació permanent per planejar una acció coincident o conjunta. Hi havia aleshores el Centre Català de Nova York; a Cuba hi havia el Centre Català de L’Havana i el “Grop Nacionalista Radical Catalunya” de Santiago; a l’Argentina hi havia els veterans Centre o Casal català de Buenos Aires, el Comitè Llibertat i l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana; el Centre Català de Mendoza, el de Rosario, el de Santa Fe i el Casal de Córdoba. A l’Uruguai hi havia el Casal Català de Montevideo; al Paraguai, el Centre Català d’Asunción; a Xile, els dos Centres Catalans, el de Santiago i el de Valparaíso. Aleshores la millor manera d’establir relacions amb tots els compatriotes d’Amèrica mitjançant una revista. Una revista catalana més havent-hi ja les quatre esmentades? Sí. Creieu-me que necessitàvem disposar de diverses publicacions i també de diverses col·leccions de llibres en català, tot i que sabíem prou bé que a la República Argentina hi havia l’Agrupació d’Ajut a la Cultura Catalana que, a través de la revista Catalunya i d’acord amb els catalans de Xile, es disposava a crear una col·lecció d’obres inèdites que començaria amb un recull de contes originals de Xavier Benguerel, Premi Narcís Oller 1938 de la Generalitat de Catalunya, l’aparició del qual s’anunciava per al mes de novembre de 1939[14], i volien fer-ne sortir un cada mes, com a mínim. D’aquelles edicions en farien un tiratge curt en paper especial i amb l’import d’aquella edició numerada suposaven que podrien cobrir una part de l’edició normal de cada volum.

Per què no podíem fer una col·lecció semblant a Mèxic on vivíem un major nombre de catalans, entre exiliats i antics residents? Calia renovar l’ambient i plantejar als compatriotes que feia anys que vivien absents de la Pàtria el problema que significava que el règim franquista hagués prohibit la sortida de llibres catalans a Catalunya. Volíem que la revista de Mèxic no fos el portaveu de cap dels partits polítics catalans a l’exili i que encara es mantenien en peu més o menys actius. Una revista per mitjà de la qual poguéssim reflexionar sobre els errors polítics comesos i les experiències viscudes en tots els camps, començant a projectar la millor manera de continuar la lluita contra el règim dictatorial espanyol capitanejat per Franco, tot preparant el futur del nostre país sense oblidar els compatriotes que encara es trobaven en camps de concentració i a les companyies de treball franceses o nazis. I, com podíem editar una revista amb cara i ulls, com volíem que fos, si no teníem qui la financés perquè tots nosaltres teníem prou feina per viure? Parlàrem amb els amics que formàvem la Comissió Delegada del PSUC a Mèxic, constituïda per Ramon Fabregat, Abelard Fàbrega, Ramir Ortega i Manuel Ferrandis i aviat ens posàrem d’acord. Fetes les gestions corresponents, comptàrem amb unes quantitats de pesos mexicans per al finançament de mitja dotzena de números mensuals de la que en diríem Revista dels Catalans d’Amèrica que poguérem començar a publicar l’octubre de 1939, tres mesos després d’haver arribat al port de Veracruz.

El problema era trobar el director escaient per a una revista dedicada a tots els demòcrates catalans. Calia que fos un escriptor de prestigi i que no fos del PSUC perquè inspirés confiança d’una imparcialitat absoluta. I pensàrem en Josep Carner, però no pogué figurar el seu nom com a director perquè rebia un subsidi provisional espanyol mentre esperava formar part del grup de professors universitaris que col·laborarien amb els mexicans sota el patronatge oficial del president Lázaro Cárdenas. I com que, aleshores, jo també em trobava en la necessitat de tenir un director per a les dues col·leccions en llengua castellana de la Compañía General Editora S.A., recentment constituïda, vaig pensar que l’home que ens interessava recuperar per als temes culturals i polítics catalans era Josep Carner a qui els republicans negrinistes afalagaven en gran manera. Carner havia hagut d’abandonar Bèlgica amb la seva segona muller, Emilie Noulet. Allà havia trobat ambient i amics per treballar de gust, com trobà quan hi retornà el 1945, un cop acabada la segona guerra mundial. Els homes que s’havien fet càrrec de la Fundació Ramon Llull, sota el patronatge de la Conselleria de Finances de la Generalitat a l’exili, l’havien deixat al marge, com a altres intel·lectuals catalans exiliats a terres d’Amèrica. I, en canvi, Josep Carner es trobava inclòs en una llista d’escriptors espanyols que serien atesos amb uns subsidis mensuals per una Junta de Cultura Española creada sota el patrocini del SERE, la mateixa entitat, finançada pel doctor Negrín que ens havia pagat el viatge a Mèxic i ens havia atès els primers mesos.

Ramon Fabregat i jo anàrem a veure a Josep Carner i quan li plantejàrem el projecte no es féu pregar gens. L’assabentàrem que no podíem disposar de cap pressupost per pagar el treball de direcció ni els originals i no hi tingué res a dir. De seguida ens féu una llista dels primers col·laboradors a tenir en compte i quatre ratlles del propi Carner els invitaren a escriure a la nova revista catalana que seria la primera en aparèixer a l’exili. Josep Carner volgué que el seu nom no figurés com a director, tampoc no signaria els editorials; proposà d’encarregar la portada a l’artista valencià Josep Renau i fer col·laborar a cada número als artistes Pere Calders i Avel·lí Artís-Gener “Tísner”, reservant una pàgina a cadascú. Nosaltres, encantats!

El primer número aparegué l’octubre de 1939. Portava treballs de Joaquim Xirau, Jaume Serra Húnter, Ramon Fabregat, Joan Antoni Palerm, Joana Just i Otto Mayer-Serra. I es completava amb un noticiari de Catalunya, una enquesta sobre les activitats dels catalans d’Amèrica, lletres d’Europa, documents i comentaris recents, amb un total de 116 pàgines. L’editorial, com serien tots, era original de Josep Carner. El seu estil era inconfusible, el contingut batallador, tal com volíem, i d’alta qualitat literària. El segon número presentava treballs de Joan Roure-Parella, Rossend Carrasco i Formiguera, Miquel Ferrer, Josep Maria Miquel i Vergés, Lluís Ferran de Pol i Pere Calders, seguit sempre de l’Humor Català, per Tísner i Kalders. I les corresponents cròniques, noticiaris, documents i comentaris de llibres. El tercer número portava articles de Cèsar Pi-Sunyer, Eduard Nicol, Marcel Santaló, Víctor Colomer, Pere Foix, Josep Soler Vidal, Lluís Aymamí i Baudina; i els habituals temes d’humor català i la resta de seccions.

No sé si perquè econòmicament la revista no produïa beneficis ni arribava a cobrir el cost d’impremta, els que pagaven es tiraren enrere i la resta dels donatius que ens havien fet només ens arribaren per fer un darrer número, que seria doble, el de gener-febrer de 1940. També – val a dir-ho – les discrepàncies entre els que col·laboraven i el grup editor anaven de mal en pitjor acabaria malament a no trigar gaire. El sumari d’aquell darrer número de la Revista dels Catalans d’Amèrica era format per originals d’August Pi i Sunyer, Alfons Boix, Manuel Valldeperes, Joan Carreres i Palet; Lluís Ferran de Pol, amb una petita antologia del poeta Joan Salvat-Papasseit; cròniques, noticiari, documents, llibres i el darrer editorial de Josep Carner.

Haig de confessar que Josep Carner no havia estat pas sant de la meva devoció i, a través de la col·laboració durant aquell temps, m’havia reconciliat amb ell. Durant la Dictadura de Primo de Rivera, quan el nostre Grup dels Set començava les seves activitats subversives, els elogis que llegia sobre els versos, la prosa i les traduccions de Carner em semblaven molt exagerats perquè, políticament, no li perdonava que estigués a sou del servei diplomàtic de la monarquia espanyola de l’odiós Alfons XIII[15]. I això em portava a rebutjar la lectura dels llibres que tothom elogiava en gran manera. En canvi, la meva xicota era una gran admiradora dels seus versos i se’n sabia molts de memòria. I aquesta devoció pel seu poeta màxim, fou premiada amb la dedicatòria d’uns quants sonets que li escrigué mentre vingué al despatx de l’editora, que era cada dia de l’any, fora de les festes. El que jo llegia eren les seves seccions cultes de La Publicitat i La Veu i un dia em molestà moltíssim llegir al diari de la Lliga una de les seves notes signades amb tres estels, titulada La castanyera. Es referia als rumors sobre la preparació d’una acció armada sota les ordres de Francesc Macià. Em va semblar que se’n burlava. I es donà el cas que al cap de pocs dies jo queia a mans de la policia acusat de complicitat en aquell intent de subversió separatista. Allò féu que la meva antipatia augmentés de mala manera. I mai no n’hi vaig fer retret.

Però tan bon punt com hi vaig fer amistat, vaig comprendre que aquell home podia ser de gran utilitat per a la nostra causa, tot i que sempre deia que no creia convenient el moviment independentista i sempre es declarava federal. No li semblava bé ni un sistema confederal a la manera anglesa, amb dret a formar-ne part voluntàriament i a sortir-ne. A desgrat de tot em vaig fer el propòsit d’incorporar-lo a les nostres activitats patriòtiques Catalunya endins i Catalunya en fora, de cara al món lliure. Vaig començar per comprometre’l a participar en els actes culturals i patriòtics que organitzava la nostra col·lectivitat, integrada per catalans antics residents i per refugiats polítics; intervingué de molt bona gana en la celebració dels Jocs Florals de l’exili; pronuncià conferències i participà fins i tot en actes polítics, culminant amb la incorporació al Consell Nacional de Catalunya, nascut a Londres en plena Guerra Mundial, sota la presidència de Carles Pi i Sunyer, on hi féu un bon paper. Semblava com si necessités que algú li donés la primera empenta per incorporar-se a la política activa prescindint de tota mena de disciplina partidista. Cada dia, al despatx de l’editora en parlàvem hores senceres sobre la política més convenient de fer en aquelles circumstàncies, al servei de la resistència activa de l’interior del nostre país i de cara a les organitzacions internacionals que podien ajudar la nostra causa en el moment oportú.

Carner assistí a reunions amb les organitzacions basques i gallegues que formaven Galeuzca (Galícia – Euskadi – Catalunya) i prengué part en una interessant reunió conjunta celebrada al Centre Basc de la Ciutat de Mèxic, aprofitant una de les escapades anuals que feia el president Aguirre per visitar les colònies basques escampades per tot Amèrica, coincidint amb la missió recaptadora per al manteniment del Govern d’Euskadi a l’exili i de totes les seves organitzacions dintre i fora del País Basc. I allà es plantejà, per part meva, i com aquell que no diu res, com veien la presència dels tres països de la perifèria ibèrica – Catalunya, Euskadi i Galícia – en el pla internacional; com creien que caldria organitzar les respectives representacions diplomàtiques davant els Estats i els organismes del món lliure. I vaig tenir una gran desil·lusió perquè Carner i Aguirre eren del criteri de participar en l’acció diplomàtica espanyola amb una representació de cadascuna de les tres nacionalitats. I contraris, doncs, a tenir una diplomàcia pròpia i un exèrcit propi i a decidir nosaltres sols si aquest exèrcit havia de ser permanent o circumstancial, voluntari o de servei obligatori. Vaig ser derrotat en tot i per tots. No coincidíem.

[1] Fons Personal Manuel Serra i Moret, catalogat per Olga Giralt i Esteve i custodiat a la Biblioteca del Pavelló de la República – Centre d’Estudis Històrics Internacionals - Universitat de Barcelona.

[2] Nota-report manuscrita de Josep Tarradellas sobre l'entrevista mantinguda amb Miquel Ferrer a Mèxic (23-VII-1954). Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià (Carpeta CNC Mèxic).

[3] FERRER I SANXIS, Miquel: Memòries. 50 anys d’acció política, social i cultural catalana, 1920-1970. Text mecanografiat, 4 volums. Barcelona, Fundació Jaume Bofill, 1979. Mecanoscrit original custodiat a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

[4] FERRER I SANXIS, Miquel: La Generalitat de Catalunya a l'exili. Barcelona: Aymà, DL, 1977. (Col·lecció Documents de Catalunya).

[5] Veure Annex núm. 1 – “Acta de Nacimiento” de Miquel Ferrer.

[6] Carta de Manuel Serra i Moret a Eduard Barba Gosé (23-XII-1942). Fons Personal Serra i Moret. Arxiu CEHI.

[7] MIRAVITLLES, JAUME: Ha traït Macià? Barcelona: Tipografia Catalana, 1932.

[8] Acords del III Congrés de la Unió General de Treballadors a Catalunya : 13-18 de novembre del 1937.; Introducció per Rafael Vidiella; pròleg per Miquel Ferrer. Barcelona: Edicions UGT, 1937. Les onze qüestions diverses tractades foren les següents: 1) Adhesió a la Comissió Executiva que presideix el camarada Ramón González Peña. 2) Impost sobre diversions. 3) Ordenació i regularització dels espectacles. 4) Acomiadament de companys de la UGT. 5) El problema de l’ensenyament a Catalunya. 6) Popularització de les resolucions del Congrés. 7) Depuració dels funcionaris de l’Estat i de la Generalitat de Catalunya. 8) Encàrrec d’un himne de la UGT. 9) Comportament de la premsa. 10) Els serveis de radiodifusió. 11) El proveïment dels serveis sanitaris.

[9] RUIZ PONSETÍ, Estanislau: Les empreses col•lectivitzades i el nou ordre econòmic. (Conferència pronunciada al Casal de la Cultura de Barcelona, 9-IX-1937). Barcelona: Edicions UGT (Secretariat de Propaganda i Premsa), 1937.

[10] FRONJOSÀ SALAMÓ, Joan: La Missió dels treballadors i la dels sindicats en la nova organització industrial. (Conferència pronunciada al CADCI, 2-X-1937).Barcelona: Edicions UGT (Secretariat de Propaganda i Premsa), 1937.

[11] ROVIRA I VIRGILI, Antoni: Els darrers dies de la Catalunya republicana. Buenos Aires: Agrupació d’Ajut a la Cultura Catalana, 1940.

[12] Veure: FERRER, Miquel: La Generalitat de Catalunya a l’exili. Barcelona: Aymà, 1977. Capítol I (pàg.9-33).

[13] “Gachupín”: apel·latiu que reben a Mèxic els espanyols establerts a aquest país.

[14] BENGUEREL, Xavier: Sense retorn. (Premi Narcís Oller 1938 de la Generalitat de Catalunya). Buenos Aires: Ed. Revista Catalunya, 1939.

[15] Josep Carner Puig-Oriol (1884-1970) inicià la seva carrera diplomàtica el 1921 com a vicecònsol a Gènova i continuà, amb diferents càrrecs a les delegacions espanyoles a San José de Costa Rica, El Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Durant la guerra civil fou un dels pocs diplomàtics que romangueren fidels a la República.

l'Aportació Catalana, 1984

Text del Cataleg de l’exposició l’exili espanyol a mèxic

l’aportació catalana

Palau de Pedralbes. Barcelona

Abril-Maig de 1984

Aspectes polítics de l’exili català

Josep Soler Vidal

La Guerra de resistència popular davant l’aixecament feixista (iniciada el18 de juliol de 1936 i acabada vers el febrer de 1939) ens col·loca davant d'una situació nova pel que fa a les formacions polítiques i sindicals de Catalunya.

La relació de forces que ens proporcionen les estadístiques electorals de la darrera consulta republicana es troba radicalment trasbalsada.

És ben clar que la representació de la dreta conservadora que figura en el darrer Parlament de Catalunya, havia desaparegut com a entitat. L'esquerra liberal, nacionalista i republicana, durant tota la dramàtica contesa, conservarà en els llocs de govern de les institucions estatutàries algunes figures de prestigi personal, comentant amb el President; però li mancarà la presencia de la massa partidària per a sostenir-la amb la independència necessària i tal com reflexaven els comicis electorals.

Com es sabut, però, la major part dels que poden travessar l’Atlàntic s'acull a l'hospitalitat de Mèxic, Santo Domingo, Veneçuela i Xile, per expressa voluntat o tolerància de llurs respectius governs. Desprès, la con- descendència dels respectius règims polítics fa que arribin a engruixir les tradicionals colònies de catalans de la República Argentina, Uruguai, Colòmbia i Brasil. Pel que fa a Centre Amèrica pot dir-se que foren comptats els compatriotes que arribaren a instal·lar-s’hi: Hondures, Nicaragua i El Salvador gairebé no figuren en el catàleg de les activitats culturals i polítiques, tan prolífic, de la nostra gent. En canvi Guatemala n’acollí ben be una cinquantena entre obrers i professionals, alguns dels quals arribaren a assolir els mes grans honors per llur participació en el sosteniment dels règims progressistes. També el regim de Costa Rica -especialment durant la governació del President Figueres, descendent de catalans- es mostrà acollidor, a desgrat de les seves escasses possibilitats de col·locació. En canvi, Cuba i Puerto Rico, de tanta atracció immigratòria de la nostra gent, resultà terreny vedat. Els refugiats que arribaren a instal·lar-s’hi pogueren fer-ho gràcies a vincles familiars o per influencies personals. Per això Panamà i el Perú són els menys connotats del fecund calendari de la nostra emigració política, en el qual es registren fins i tot estats mes allunyats de la nostra tradició com els Estats Units d' Amèrica i el Canadà.

És públic i notori que els emigrants republicans de les diferents regions de l'Estat espanyol, en llur majoria, es trobaren en dificultats per a integrar-se als centres corresponents de les respectives colònies. L'animadversió que els havia dividit en bons i dolents subsistia encara lluny del bressol comú fins al punt de comportar que en una mateixa capital funcionessin dues entitats de la mateixa procedència. En canvi i ho recollim pel que té de simptomàtic- per damunt de les diferencies de matisos, quan n'hi havia algun, catalans, bascos i gallecs es trobaren fraternalment acollits en els respectius locals de la vella colònia. Era evident que les tradicions i l'adhesió a una mateixa cultura, unides a la comuna reivindicació nacional, els

feia solidaris.

Integrats doncs al conjunt associatiu la represa fou cosa fàcil. En alguns Llocs, fins i tot els escriptors es trobaren que tenien a llur disposició el portaveu dels centres respectius amb franquesa d'opinió. Per exemple: Germanor de Santiago de Xile (fundat l'any 1912), Ressorgiment (1916) i Catalunya (1930) de Buenos Aires. En altres latituds, la integració dels intel·lectuals nou vinguts dóna com a resultat la reaparició d'antigues capçaleres o la cooperació per a la fundació de nous periòdics i revistes. També cal assenyalar l'intercanvi de col·laboracions entre unes i altres i, posterior- ment, diverses promocions editorials; la primera l'any 1939.

Aquelles dates coincidien amb l’aparició a Mèxic de La revista dels catalans d’Amèrica, en els cinc números de la qual (va interrompre la seva publicació quan reapareix la Revista de Catalunya) trobem la signatura de Josep Carner, Ferran de Pol, Pere Calders, Miquel Ferrer, J. M. Miquel i Vergés, Pere Foix i J. Soler-Vidal. Aquest darrer encara es trobava en un camp de concentració a Franca i el seu assaig havia estat reproduït de la revista Catalunya (primer número, el qual fou segrestat abans de distribuir-se, en la pròpia impremta barcelonina, l'any 1938, quan anava a convertir-se en un òrgan del PSUC. El contingut d'aquesta publicació fou analitzat a Moscou, davant Stalin, en el procés que a petició del PCE hom va promoure per a responsabilitzar la' direcció del partit català en la pèrdua de la guerra. Comorera, Del Barrio i Serra Pàmies en resultaven els principals inculpats).

Havia arribat el moment de la lliure discussió i, per tant, d'airejar les diferenciés i els greuges reals o suposats que persones, institucions o partits podien haver acusat en el propi camp de lluita. De demanar responsabilitats o de retreure agravis. Però també treure conclusions i d'esmenar programes o conductes; la qual cosa venia a ser allò més positiu per a planejar el futur de les formacions polítiques i socials i, fonamentalment, de la nostra col·lectivitat.

La referència que mes amunt hem aportat posa en evidencia la pugna i, fins i tot, la confrontació, entre dues formacions que es deien germanes per les pròpies afinitats i llur adhesió a la mateixa Internacional: el Partit Socialista Unificat de Catalunya i el Partido Comunista de España............

En data 14 de setembre del 1945 el president Irla feia pública la declaració del seu govern:

"Com queda dit en la nota oficiosa que dóna compte de la constitució del Govern, aquest és un Govern d'unitat catalana. Ho és tant per la significació de les personalitats que el formen, com pel decidit propòsit que ho sigui. El nostre desig és que més endavant pugui ampliar-se, però mentre això arriba, ja des d'ara poden sentir-s'hi representats tots aquells sectors ideològics que avui encara no figuren en la seva composició. És necessari que el Govern sigui d’àmplia unitat catalana, perquè l'empresa que tenim davant té caràcter nacional, i tots els catalans tenen el dret i el deure d'ésser presents a la tasca de la reconquesta i redreçament de Catalunya.» (...) «Sempre hem cregut que la lleialtat a la República no prejutja ni pot limitar els drets del nostre poble, que deriven de la seva personalitat nacional. Per això, tot i complint lleialment i amb ple sentit de la responsabilitat les exigències que l'hora imposa, no deixem de reivindicar pel nostre poble el dret a regir-se segons la seva voluntat democràtica. Saludem també el govern d'Euzkadi i al Consell de Galícia, al mateix temps que reafirmem el nostre propòsit d'actuar resoltament junt amb els bascos i els gallecs i també amb els demòcrates espanyols que vulguin treballar per la creació d'una Espanya on siguin admesos i respectats els principis que Catalunya, Euzkadi i Galícia representen.»

L'ampliació del Govern de Catalunya a l'exili no es va poder realitzar fins que s'hi va incorporar Manuel Serra i Moret, exiliat a Buenos Aires, ; al qual les Comunitats Catalanes d’Amèrica havien delegat llur representació. Aviat, però, sorgiren dificultats en el si del govern. Joan Comorera i Manuel Serra i Moret resulta- ren incompatibles a desgrat de llur comuna procedència, la Unió Socialista de Catalunya. Serra s'havia separat del PSUC i com sabem, abonava les tesis que donaven l'Estatut de Catalunya del 1931 com a superat. Comorera romania encara fidel als compromisos concrets a la URSS en relació al tutelatge del PCE sobre “l'estimat partit germà”, Altres complicacions se 1i presentaven al President Irla, aquestes originades entre les personalitats del propi partit i algunes, concretament, de caràcter econòmic puix que circulava la versió que “el que tenia la clau de la caixa no es volia desprendre dels fons que administrava tot sol”.

Era evident que la principal oposició a la gestió de la presidència de Josep Irla i Bosch derivava del propi partit o, per dir-ho amb mes precisió, d'algunes altes personalitats de l'Esquerra Republicana de Catalunya. Finalment, i atès que la darrera provatura de delegar a Caries Pi i Sunyer la presidència del govern també es trobava davant d'insuperables resistències, Josep Irla es dirigeix a Josep Tarradellas darrer Conseller de Finances de la Generalitat, en aquests termes:

«...Malgrat els seus esforços i millors desigs, el senyor Caries Pi i Sunyer m'informa el 3 d'abril darrer que encara no havia pogut dur a terme els seus propòsits. És per aquests motius que vaig creure convenient d'establir els decrets de data 21 d'abril que institueixen el càrrec de Conseller Primer de la Generalitat i un Consell de Catalunya cridat a proveir, per elecció, en cas de vacant, la Presidència de la Generalitat. D'aleshores ençà, el meu estat de salut ha anal agreujant-se progressivament i m'interdeix, avui, l'exercici de qualsevol de les funcions que constitucionalment em pertoquen. Per totes les consideracions damunt dites, em veig obligat a renunciar a la Presidència de la Generalitat i a demanar-vos que, d'acord amb el Secretari Primer del Parlament de Catalunya -a qui us prego de donar compte de la present comunicació- siguin preses totes les disposicions necessàries per tal que entri en vigor el Decret que institueix el Consell de Catalunya en el Gas que quedi vacant la Presidència de la Generalitat...»

Davant d'aquesta nova crisi institucional, les Comunitats Catalanes d’Amèrica, d'acord amb el Consell Nacional de Londres, proposen una presidència que es trobi per damunt de les ambicions o diferencies personals o polítiques. Era clar que aquella figura ideal existia: Pau Casals.

La suggerència és recollida des de tots els racons del món on existia un nucli de catalans organitzats i, no cal dir-ho, des de l'interior de la pàtria opresa. L'actitud de Pau Casals de congelar el seu art mentre no fossin restablertes les llibertats ciutadanes i de les nacionalitats compreses en l’estat espanyol,

i la reconeixença que li fa la diplomàcia internacional i en la solemne cerimònia de 1es Nacions Unides, constituïa un aval immillorable davant el propi poble i la comunitat de nacions que acabaven de signar la Carta de l' Atlàntic.

Pau Casals s'havia incorporat a l'emigració catalana del continent americà al traslladar-se a Puerto Rico i participava

a través del seu assenyat consell, en les determinacions d'aquella col·lectivitat que havia demostrat en cada una de les àrees on residia llur capacitat de treball, amor a les arts i a la ciència i un lliurament absolut en defensa de les llibertats. Els recorreguts del Mestre per terres americanes congriaven multituds considerables, com la que recordem en el port de Veracruz, el 24 de gener de 1956.

La suggerència del seu nom per a President de Catalunya no podia ser més oportuna: “Estem de nou en el temps de les confabulacions personals i dels pactes d’excessiva urgència –pot llegir-se en el Poble Català-, tal vegada per no quedar despenjats de les perspectives de poder. I la previsió és tan bona consellera que hom pot detectar la presencia de determinats grups o sectors partidistes, col·locats en plataformes ben contradictòries. Era cosa sabuda que les organitzacions espanyoles de la era republicana, socialistes o republicanes, estaven ben partides i fraccionades i a mans de cabdillatges difícils de reconciliar. I això no obstant, les propostes de treball comú, tot d'una, circulen en abundància i algunes personalitats catalanes s'hi veuen sovint compromeses. En canvi, pot afirmar- se d'una manera ben objectiva, que la majoria de la colònia catalana, al marge de la particular procedència política, conviu comunitàriament i recolza un projecte de futur que afecta pregonament la seva sensibilitat i la impulsa a recolzar-lo per damunt de tot. La historia de la nostra col·lectivitat a les terres americanes te moments culminants i inesborrables d'aquella expressió. Esmentarem només dues ocasions recents: l'acollida al doctor Josep Trueta i l'homenatge a Pau Casals al port de Veracruz.))

Però l'adhesió multitudinària a Pau Casals va veure's defraudada. No furgarem la ferida. El Mestre havia dit que acceptava la proposta si hi havia unanimitat dels diferents sectors en recolzar-la. Algú o alguns posa- ven condicions. Pau Casals va renunciar.

No feia gaires setmanes que Pont Blau de Mèxic publicava el següent comentari: «El nom i la figura del mestre Pau Casals accentua per moments el seu relleu, i el fet que ho confirma és l'interès continuament renovat que demostra per ell la premsa de tots els països. Augmenten els comentaris periodístics i augmenta també la bibliografia sobre la vida i l'obra del mestre. A la primera biografia: Una vida: Pau Casals de Llian Littlehales, traduïda al castellà pel mestre Baltasar Samper (Joan Grijalbo editor) segui en Francés La légende de Pau Casals d' Arthur Cante (Edicions Proa) i més endavant la del mestre Rudolph van Tobel, deixeble i alter ego de Pau Casal s, edició original en alemany i traduccions en francès, txec, anglès i portuguès, per acabar amb l'edició d'Albin Michel de Conversations avec Pau Casals de Josep M. Corredor, Aquesta darrera obra, en donar-nos a conèixer en el Pròleg algunes opinions de personalitats de gran significació en el món de les lletres i les arts, ens fa copsar tot l'abast que avui té la personalitat del mestre:

"El seu art abrivat -diu Thomas Mann- es barreja amb el seu refús categòric a pactar amb /'esperit del mal, amb allò moralment menyspreable i ofensiu a la justícia."

Pau Casals traspassa les nostres fronteres i s'estén com traç lluminós per l'espai. -Sírius».

El mes d'agost de 1954 la revista Ressorgiment de Buenos Aires publicava la següent crònica:

«El Parlament de Catalunya a /'exili. Avui, a les set de la tarda, el Parlament de Catalunya ha celebrat la seva primera sessió plenària i pública a l'exili. La reunió dels parlamentaris catalans ha tingut lloc a la residència de l'Ambaixada republicana espanyola a Mèxic i en una sala considerada com de territori de jurisdicció catalana o espanyola.

"Ha estat la primera reunió d'exili. La darrera celebrada a casa nostra es va fer a Olot, durant la retirada del mes de gener del 1939, segons ha recordat en el seu discurs el diputat Francesc Farreras i Duran. Quinze anys després, el Parlament Català s'ha reunit a Mèxic per a procedir a l'elecció del nou president de la Generalitat, en substitució del president interí senyor Irla, el qual va renunciar el càrrec el dia 7 de maig darrer. També han estat coberts els llocs de la Diputació Permanent que hi havien vacants. Han assistit a la reunió nou diputats: Salvador Armendares, Enric Canturri, Antoni Dot, Josep Folch, Caries Gerhard, Francesc Farreras, Francesc Riera, Martí Rouret i Estanislau Ruiz Ponseti. Han excusat la se va assistència els diputats Joan Casanelles, Manuel Galés i Jaume Simó Botarull, també residents a Mèxic.

Ha actuat de Cap de Cerimonial el titular d'aquest càrrec senyor Dalmau Costa.

El senyor Ot Duran d'Ocon, procurador General de Catalunya, ha estat l'encarregat de signar l'Acta de l'escrutini.

No hi havia cap representació oficial de la República Espanyola ni cap representació diplomàtica. No s'han fet invitacions per al públic ni s'ha invitat els periodistes ni els fotògrafs de premsa. Quatre persones constituíem el públic d'aquesta primera sessió parlamentaria catalana de l'exili: el doctor Pere Bosch Gimpera, ex conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya; Miquel Ferrer, secretari general del Consell Nacional Català, i Marius Calvet i J. Eroles, membres del consell directiu de l' Agrupació d'Esquerra Republicana de Catalunya a Mèxic.

El Parlament de Catalunya tenia 85 diputats, preo només foren 83, en definitiva, perquè Francesc Macià i J. M. Tallada tenien actes dobles.

A la presidència de la sala de sessions hi havia una gran bandera catalana. I a la dreta, una bandera republicana espanyola.

En començar la sessió. han ocupat la Mesa els tres secretaris: Antoni Dot, Josep Folch i Caries Gerhard. Tot seguit, el secretari Dot ha invitat a ocupar la presidència efectiva al diputat de mes anys que es trobes presento Ha correspost ocupar el lloc al diputat Estanislau Ruiz Ponseti.

A continuació el secretari Dot ha llegit els decrets i l'informe de les reunions celebrades sota la presidència del senyor Tarradellas, en compliment dels darrers del senyor Irla que manaven la creació d'un Consell de Catalunya, format per diputats del Parlament Català i per diputats catalans a les Corts de la República Espanyola, a mes a mes del procurador general de Catalunya senyor Ot Duran d'Ocon, i el representant de la Generalitat al Tribunal de Garanties Constitucional s de la República Espanyola, senyor Antoni M. Sbert.

Per un dictamen elaborat pels senyors Sbert i Duran d'Ocon, foren considerats legals els esmentats decrets del senyor Irla i només foren impugnats pels diputats del Parlament Català, en la qüestió de les persones que tenien dret a elegir el nou President. Els diputats del nostre Parlament varen decidir que eren ells tots sols els que tenien dret a fer-ho.

Un cap llegit l'informe del secretari senyor Dot, s'ha procedit a les eleccions i ha estat prèviament acordat que es facin ambdues simultàniament: la de la Presidència de la Generalitat i la del Parlamento

El resultat de l'escrutini és el següent:

President de la Generalitat de Catalunya: Josep Tarradellas (24 vots); Pau Casals (1 vot); Manuel Serra i Moret (1 vot).

Presidència del Parlament de Catalunya: Ventura Gas- sol (24 vots); Caries Pi i Sunyer (1 vot).

Per als sis llocs vacants a la Diputació Permanent, han estat elegits: Enric Canturri (24 vals); Josep Font- bernat (24 vals); Manuel Galés (24 vals); Caries Gerhard (24 vals); Caries Pi i Sunyer (24 vals); Miquel Guinart (24 vals). Però com que en ésser elegit Vice-president primer el senyor Francesc Farreras i Duran deixa vacant el seu lloc a la Diputació Permanent, passa a ocupar-lo el diputat Joan Sauret (amb 23 vals) el qual havia empatat amb Miquel Guinart.

La candidatura presentada per la majoria parlamentaria d'Esquerra Republicana de Catalunya, era formada per la manera següent: President de la Generalitat: Josep Tarradellas; President del Parlament, Ventura Gassol; Vice-president primer, Francesc Farreras i Duran; Vice-president segon: Estanislau Ruiz Ponseti. Membres de la Diputació Permanent; sis dels quals havien d'ésser elegits: Enric Canturri, Josep Fontbernat, Manuel Galés, Caries Gerhard, Miquel Guinart, Caries Pi i Sunyer, Joan Sauret, Manuel Serra i Moret i Antoni Xirau.

La sessió havia durat una hora i mitja. En acabar-se, el representant de la República Espanyola a Mèxic ha sortit a acomiadar els diputats fins a la porta de la residència. El dissabte dia 7 va fer-se pública proclamació del nou President de la Generalitat de Catalunya, Josep Tarradellas.»

«Renuncià a formar govern a l'exili i fins a la mort del general Franco mantingué una actitud testimonial en defensa de la legitimitat de la presidència de la Generalitat com a únic poder català», tal com resumeix el seu biògraf, J. M. Ainaud de Lasarte, en la Gran Enciclopèdia Catalana.

L'any 1982 desapareixia Xaloc, la darrera veu catalana a l'exili en el Continent Americà.

Notes de Vacances, juliol de 1986

Hostal Bell-lloc, Riells del Montseny

1 de juliol

Arribem a l’Hostal de l’Abadia de riells del Montseny. Situat al cim, obtè una vista maravellosa; estem rodejats de serralades boscoses i com m’atreu el joc de deixifrar la identitat de cada un dels arbres: els alterosos pollancres i la frondositat de les moreres; he badoquejat davant les treballades alzines i els robusts roures.

2 de juliol

Hem fet curtes sortides pels seus voltants, de paisatges maravellosos. A la tarda hem estat a la Font.

Hem fet amistat i coneixença amb el poeta Mossen Pere Ribot i amb el mestre Lluís Millet i llurs familiars. Evocació dels temps preterits i de la 1ª audició de la Passió de Sant Mateu i del nostre mestre escolar Gibert.

3 de juliol

Hem passejat pel bosc fins a la vora del riu. Tot el matí. Alzines sureres. Dia boirós i ruimeja. Cap al migdia hem tingut sol.

4 juliol 1987

Hem passejat pels jardins de Can Marlet. Entre la ufana natural del bosc i les plantacions de l’hostal ens hem sentit traslladats a un altre món. La naturalesa, a través d’un treball centenari es barreja amb l’ajardinat: salzes, pollancres, alzines, hortències, rosers, lliris d’aigua. Recs naturals i sortidors de bronze.

Hem tingut una bona assentada amb Mossen Pere Ribot, poeta notable i gran patriota. Activista durant el franquisme i amic dels nostres amics. Restaurador de l’Abadia de Sant Martí de Riells.

5 de juliol

dissabte matí.

Hem fet una excursió bosc endins, fins a trobar la masia de Can Badia (Pere Arnau) llastimosament abandonada. Està situada a la pendent d’un cim rodejada de bosc i domina tota la vall de Riells. És un exemplar preciós de gran casa pairal del segle XVII, encara força conservat. El riu transcorre saltant i cantant com un jovençà satisfet. Entre la frondosa flora hem destacat alguns exemplars de plàtans, entre la multiplicitat d’alzines i roures. És destaca en el sota-bosc la gran afluència de falgueres: cada fulla sembla feta com una punta de coixí. És de lamentar la despoblació humana.

Diumenge 6

Hem tingut l’agradable sorpresa de rebre la visita dels amics Manuel Alonso i Jordi Gàlvez. Ens han posat al corrent de les noticies de Gavà, d’en Gibert i d’en Soler Margarit, especialment. M’ha portat a consultar el text relatiu a l’enquesta Zamora (segle XVIII) on es tracta de Castelldefels, destinat a “La Sentiu”. Sembla que el “Boscater Negre” te bona acollida.

8 de juliol

Fa un dia rufol. L’hem dedicat a llegir i he començat la carta amb el Martí.

Ha telefonat el Jordi. Ens visitaran dilluns.

9 de juliol

Segeix boirós.

He conegut dos arbres més: el freixe, famos de la vara i el til·ler. Tots dos fan companyia a les moreres que ombregen el pati de l’Hostal.

La mare i jo hem fet una llarga excursió per la carretera de Riells a Gualba, però no hem pogut dominar la carena. Durant tot el camí nomes hem vist, una Masia penjada a ponent del gran cim. Donava la impressió de grandesa peró hom es dolia per la seva immensa solitud.

10 de juliol

Hem tornat a visitar la gran Masia abandonada, el camí és planer i sempre acompanyat de la remor del rierol. Cap al tard s’ha ennuvolat el temps. I a la nit ha plogut bastant. Ja convenia.

11 de juliol

El temps segueix rúfol i hem tingut tempestes intermitents; algunes amb pluja dura. Són dies que les persones es senten portades a les confidències. Tenim dues solterones veïnes de la nostra habitació, amb les quals mantenim llargues converses. Una d’elles responsable d’una Colònia infantil. La gent es troba.

12 de juliol

Ha arribat a l’Hostal una “pandilla” que ens ha semblat sospitosa: dos joves, un home gran i una dona madura que sembla tenir-ne la direcció. Tenen uns conciliàbuls agitats i els mascles entren i surten en les hores més intempestives. M’han fet mala espina.

Més tard, la senyora ha cercat conversa amb la nostra Magdalena, ha quedat sorpresa quant ha sabut que érem veïns de Gavà i s’ha identificat com la filla d’un dentísta que es va fer construir un “xalet” senyorial en el barri de les colomeres, cap allà els anys vint. Quan la Magdalena li ha dit que els recordava de veure’ls arribar els dissabtes i fins hi tot d’haver estat assistida pel seu pare, s’ha emocionat. Enyorava els temps de la seva infància i es dolia del traspàs del distingit inmoble, a mans alienes.

13 de juliol

Diumenge: Hem tingut la família al nostre costat durant tot el dia. La Laia i el Martí han disfrutat a la piscina de l’Hostal de Bell-lloc, lloc de la nostra residència. Els grans hem anat a visitar la important masia de Can Pere Arnau fins a recorrer els seus departaments interiors. També hem visitat l’esglesia romànica de l’Abadia de Sant Martí de Riells. Te un bonic portal amb arquivolta i dos capitells amb decoració floral i campanar d’espadanya. Ha estat restaurada durant la regència de Mossen Pere Ribot, encara en exercici.

15 de juliol

Hem tingut una llarga comunicació a base del tema nacional i de l’estat de la cultura catalana que ens ha afermat la nostra amistat. Ha estat confidencial i no ha fet mai cap al·lusió a la nostra divergència en matèria religiosa. És un nacionalista (independentísta) ferm, hem coincidit plenament. Aixó ha afermat la nostra relació i amistat personal tot just iniciada.

Es tracta, no gens menys, del destacat “resistent” Mossen Pere Ribot.

16 de juliol

- Digoxina=esmorzar= 1 comprimit*

- Seguril= a l’esmorzar= 1 comprimit

- Boika= 1 comprimit a l’hora de dinar

A ½ tarda ½ comprimit de seguril

* menys dissabtes i diumenges

Hem hagut de recorrer al metge de Breda per a atendre la mare. Resulta ésser un ciutadà Siri, diplomat a l’Escola Professional d’Urologia de l’Hospital Clínic de Barcelona, que respon al nom de Jihad Aboul-Hosn alt i jove, domiciliat a Breda i integrat a l’Assegurança Social.

17 de juliol

La mare sembla que accepta bé el nou tractament mèdic. No hem fet cap caminada que pogues cansar-la. Amb tot un curt passeig ens ha portat davant d’una masia propera, el camí de la qual no havíem transitat abans atenent el retol que indica que és camí privat. Realment valia la penade decidir-nos a infringir la recomanació: és un conjunt classic de les estances pageses i bosquetanes catalanes. Hi tornarè.

He començat a llegir la darrera obra de Pierre Vilar tracta encara de la guerra d’Espanya. Sensacional com sempre!

Ha plogut qui-sap-lo. Ja convenia.

18 de juliol

He sortit a donar un tomb. El temps es presenta rúfol i no m’he allunyat gaire. La mare ha preferit rentar roba al gran safareig de l’Hostal. He pujat al cim d’una muntanya propera. La vegetació natural – predomina l’alzinar- es mostra molt desfeta per les tempestes anteriors.

Al retornar passant per devant de l’Ermita, m’ha cridat Mossen Pere Ribot. Hem tingut una llarga assentada. Temes: la resistència en temps del franquisme i l’esforç de recuperació de la nostra cultura i el seu enfrontament amb les autoritats de la dictadura.

Desprès de dinar hem sortit a donar un volt per la rodalia. Feia bo de contemplar el paisatge. L’arbreda feia bo de veure. Hom podia distingir els més mínims matisos dels verds i de les flors silvestres.

Can Roc:

El passeig era tant agradable que ens hem arribat fins a la masia de can Roc, un conjunt de construccions idòneas per a les feines del camp que contribueixen a destacar la grandesa dominant de la vella casa pairal catalana, d’arrels medievals, peró curosament mantinguda pel gran rosari de generacions que l’han heretada. Beneida la pluja que l’ha rentada i ens ha posat al descobert els múltiples matisos de la vegetació que l’envolta.

19 de juliol

Ha telefonat el nostre Jordi, de bon matí, com que dilluns hem de portar la mare al metge de Breda, si pot vindrà a fer-nos costat. En aquest cas ja prepararem la retirada. Hem recordat el 19 de luliol del 1936.

Masos antics del terme de Riells:

Can Joia i Can Pelegrí (bonic mas de pedra), Can Nedéu. Can Vergit, Can Vimeners.

El Molí d’en Merlet, (en mig d’un tupit paratge boscos i rodejat de bells jardins), Can Montsant, lligat amb l’Abadia de Sant Martí de Riells i avui anomenat del Bell-lloc (hostal)

Can Joan (avui hostal Recés)

Masos senyorials: Can Roc, Can Llop, Can Toni, Can Jaume.

Ruïnes d’un castell o força de defensa de les torres dels Cabrera.

Hem tingut -amb la Magdalena i dues bones veïnes- una agradable a l’enssems que interessant conversa amb en Mossen Pere Ribot, rector de l’Abadia de Sant Martí de Riells. Demà diumenge intervé en l’acte de reivindicació dels Països Catalans en el Pi de les Tres Branques.

Aclariment: Can Pelegri és la primera masia baixant a l’esquerra del camí de l’Abadia i segueixen Can Marlet i més avall Can Joia, Can Roc a dalt de la carena (no es veu des de baix)

Demà retornarem a casa.

21 de juliol

La mare ha arribat malalta.

Homenatge a Pere Ribot (1908 - 1997), sacerdot, patriota i poeta, als deu anys de la seva mort

Pere Ribot i Sunyer nasqué a Vilassar de Mar l’any 1908 i enguany se celebren els deu anys de la seva mort, el 1997. Sacerdot, patriota i poeta, influenciat inicialment per la poesia religiosa de Claudel, escrigué en el decurs de més de mig segle un seguit d’obres que comencen amb Laetare (1935) i inclouen títols com La pedra en la veu, El crit del desert, Intimitat, diversos poemes sobre el Montseny (alguns musicats per compositors com Blancafort, Toldrà o Mompou). Moltes de les seves obres foren il·lustrades per les xilografies d’Antoni Gelabert. Pere Ribot optà per viure retirat a Riells del Montseny i hi convertí el que ell en deia l’Abadia de Sant Martí en recer de patriotes, joventut catalanista, gent senzilla, artistes, polítics i intel·lectuals units per l’amor i la defensa de la terra i la llengua.

L’homenatge que se li vol retre enguany, als deu anys de la seva mort, és per damunt de tot pel que Pere Ribot representa com a poeta i per la seva actitud i la de tots aquells que es comprometien per Catalunya, per una llengua i per una terra, al recer de Sant Martí, a Riells del Montseny.

Publicat a la revista de l'Orfeó Català, Mèxic 1993

Remembrança

Josep Soler i Vidal

José MA. Murià

En Josep Soler Vidal va neixer el dos d’abril de l’any 1908 al barri obrer de Sant Martí de provençals a Barcelona, i sempre s’ha mantingut català per damunt de tot. D’acord amb la seva procedència, però, la vindicació dels treballadors ha estat també un motiu principal d’interès.

Va entrar en el camí de les lletres, com molts d’altres de la seva filiació, treballant en una impremta, però desprès va incorporar-se en l’anomenat món “de la cultura” per la porta que li obrí el famós Ateneu Politècnic, fundat l’any 1924 i que va gaudir dels millors exponents de la cultura catalana, doncs va donar acolliment als Estudis Universitaris Catalans. Fou aleshores que Soler entrà en contacte amb personatges com Pompeu Fabra, Francesc Martorell, Jordi Rubió i Balaguer i d’altres.

No es vestí de soldat a causa d’una afecció cardíaca, peró no va deixar de col·laborar en diversos camps a la causa de la República quan es va produir l’alçament feixista que acabá per embonar tant bé la qualitat espanyola. Per aixó va acabar rodolant per diversos camps de concentració i hospitals francesos durant l’any 1939 i una part del 40, abanç de traslladar-se a Mèxic.

Es va establir primerament a Puebla, on hi va viure durant vuit anys. Va passar després al Districte Federal i s’hi va quedar fins al 1965. Retornà aleshores a Catalunya, per instal·larse a la població de Gavà, d’on no s’ha mogut.

Entre l’any 1948 i la seva sortida de Mèxic va anar sovint a l’Archivo General de la Nación, que es trobava encara a la cantonada sud-oest del Palau Nacional i era dirigit per Ignacio Rubio Mañé. Anava al darrera de saber qué havien fet altres catalans que havien vingut a Mèxic abans que ell i va descobrir coses molt interessants que va anar publicant a diversos indrets.

El més important de tots els seus treballs, en aquest sentit, no cal dir-ho, és Pere Fages, cronista i gobernador de la Nova Califòrnia (Mèxic, Edicions Catalanes de Mèxic, 1953), que suma i sintetitza una bona part del que va arribar a saber de la presència dels catalans a Califòrnia durant la segona meitat del segle XVIII, un tema que encara demana un estudi conscient del que va començar Soler i Vidal fa més de trenta anys.

L’article que es reprodueix aquí va ser publicat per primera vegada a la venerable revista Pont Blau del febrer de 1956. Després es va incloure en un llibre d’homenatge que va patrocinar l’Ajuntament de Gavà l’any 1988 i, finalment vaig tenir el goig de traduir-lo a l’espanyol per la revista Crónicas (num 3, setembre de 1990) que va publicar trimestralment durant uns anys la Direccion de la Crònica Estatal del Govern de la Baixa Califòrnia Sud.

Val a dir que aquesta edició no va deixar de tenir certes conseqüències, car més d’un cartògraf li ha fet cas...

Com Podrà notar qui llegeixi aquest text, Soler Vidal ha estat un home molt acurat que ha sabut aprofitar-se de les fonts històriques amb remarcable agudesa i intensitat. No cal dir que quan va decidir entornar-se’n cap a Catalunya la historiografia mexicana va perdre un magnífic element.

Sigui com sigui, els historiadors mexicans li resten molt agraïts.

(Zapopan, Jalisco, maig de 1993.)